Moments

Rogaining de Navarra

2011-11-13T09:12:00.006+01:00

Quant el Pedro li va dir al Ricard que hi havia un rogaining a les Bardenas, em vaig apuntar al moment. Aquest any he estat un parells de cops a les Bardenas i desitjava poder córrer pels seus camins i recórrer els seus barrancs, es un joc especial, que enganxa i no podia deixar passar l'oportunitat.
Després d'organitzar-ho tot i amb una baixa d'última hora:
- Xavi, no et preocupis mestre, que vam agafar un mapa per tu i anirem a entrenar quant vulguis.
El Ricard, el Jaume i jo, marxem. Allà ens trobem amb la Lola i el Pedro, que faran equip amb el Jaume. Era mes de mitja nit i decidim marxar a dormir.
El dissabte neix emboirat i una mica fresc, esmorzar, preparar dorsal i cap a la sortida.Nervis mapa, marcar recorreguts, intentem ser realistes, per que a aquestes alçades de temporada no estem massa fins encara i no podem ser massa agosarats, així que marquem la meitat del recorregut i després ja veurem.
Sortim rapits, agafant la limnea elèctrica com a referencia, així es mes fàcil començar a entrar al mapa, el Ricard va per davant, esta mes fort i avui esta especialment fi amb l'orientació, anem fent fita a fita, sense masses tombs i molt directes, el ritme no es massa alt, però correm al pla i caminem força ràpid a les pujades.
El terreny es força moll i ha tolls i es noten les pluges de el passats dies, però el paisatge es brutal.
Anem a rumb molta estona i les anem clavant, en alguna fita, sort del Ricard, per que jo ja anava al reves, de tant en tant em passa, em desconcentro i marxo del mapa, després hi entro, però al reves.
Les baixades dels turons son força perilloses i tenim mes d'un ensurt, relliscades i cuetejades, però res important.
Portem mes de tres hores i canviem d'estratègia, les cames no les tenim per tirar coets així, que decidim donar mes tomb, però no pillar tant desnivell.
Passem per un camp sense conrear, de terre dur i fi com un mirall, porto el Ricard davant, el sol esta baixant, son les quatre de la tarda del mes de novembre, la llum es ataronjada i davant un dels típics turons de les Bardenas, llastima no tingui cap camara, per que per mi es la imatge de la cursa, el corredor, el terre, l'ombra allargada, les muntanyes il·luminades per un sol d'hivern............espectacular.
No mes ens queda mitja hora per arribar a meta, decidim anar a fer l'ultima fita, de tornada ens adonem que anem massa justos, justos de temps, de cames, d'aigua, però no de moral, així que apretem les dents com podem per arribar,com si d'una serie es tractes, ja es veuen els cotxes i la gent, ultim esforç i meta, el Jaume, la Lola i el Pedro ens animen, ells ja han arribat, ens ha sobrat un minut, hem apurat massa, però ens ho em passat genial.
Felicitar al Jaume, el Pedro i la Lola que van guanyar a la seva categoria i també a la organització, pel territori triat, pel mapa i per el temps que han dedicat per que ens ho podem passar be una colla de pirats.
Nosaltres al top deu, molt contents i cansats ens en tornem i ja comencem a prepara la següent.

Reino de Navarra

2011-10-24T10:56:00.003+02:00

Es un viaje que teníamos pendientes, desde siempre me ha gustado Navarra, ya conocía Pamplona en sus fiestas, aunque no la recuerde muy bien, las Bardenas Reales, que ya estuvimos el año pasado y la Selva de Irati por fotografías y revistas.
El viaje ha sido para conocer mejor esta comunidad, que mas que una comunidad podría ser un país.
Primero empezamos por el este, que es lo que nos queda mas cerca, El monasterio de Leire y de aquí para el valle del Roncal, Roncal, Isaba y como la cabra tira para el monte, pues hasta el puerto de Belagua, donde el atardecer nos regalo unas vistas brutales.
El siguiente paso era ya la zona de Irati, así que primero pasamos por Ochagavia, subimos nuevamente un puerto esta vez el de Larrau y volvemos a pasar la noche en Ochagavía.
Esta jornada es mas de treking, así que le damos las vuelta al embalse de Irabia y alucinamos con el entorno. De aquí a la fábrica de armas derruida y cogemos una pista magnifica hasta San Jean Pied de Port, pasando por los Cromlens de Azpegui.
Volvemos por Roncesvalles y vamos a Iruña, no todo es sacrificio y hoy toca sesión de vinos y pinchos.
De nuevo en la carretera y vamos a Elizondo, paseo por el mercado y cae un chorizo, una longaniza y un queso de Idiazabal.
Visitamos el Parque Natural de Bertiz, poco conocido pero que realmente merece la pena, sobretodo el jardín de arboles que tiene, nosotros flipamos con las secuoyas.
Nuevo día, Estella, Puente la Reina y la iglesia de Eunate, un alto en el camino de Santiago donde, dice la leyenda, se acumulan energías. Lo que sí es cierto, que es un buen lugar para estar un buen rato en paz con el mundo.
Marchamos a Tudela y de aquí a las Bardenas Reales, donde nuevamente disfrutamos del parque, la próxima vez que lo visite será con la bici.
Esto son los diez días por el Reino de Navarra, un buen lugar para escaparse y descansar.

SANT TORNEM-HI

2011-10-02T11:42:00.003+02:00

Molt be no se perquè, però, torno a córrer, torno a sortir en bici, torno a patinar, torno a les muntanyes............
No se perquè, però es igual, la gent canvia, els companys canvien, però els escenaris son els mateixos, els objectius canvien, però la motivació torna i ara es el que toca.
Mente sana in corpore sano, molt bé, mai havia reparat massa en aquesta frase, però es veritat, de vegades necessitem purgar la ment, mimar el cos i donar-li tot el que ens demana, però ara això ja ha passat, ara es temps de lluita, la ment esta on ha de estar i el cos demana que el maltracti, per que? no ho se, però ho necessito.
No tinc objectius clars, alguna il·lusió per l'estiu, però per poder fer-ho he d'estar a tope.
Tinc temps, tinc ganes i tinc les eines, la feina comença ara, els fruits mai saps quant es plega'n, però estarem a l'aguait.

Normandia & Bretaña

2011-08-17T18:40:00.005+02:00

Para cambiar un poco las crónicas y no ser muy pesado, ya que 12 días de ruta, pueden dar para mucho, lo haré mas esquemático, así creo será más ameno.

Esta vez la ruta era o intentaba ser circular, 3800 kilómetros de asfalto y de nuevos lugares.

Después de 955 kilómetros y casi dos días de ruta, llegamos al Chateau du chambord, es de noche y tenemos que trabajar en equipo, hay limitadores de altura y pasamos muy justos, lo más espectacular de momento, las áreas de descanso, por la calidad de estas.
Madrugamos y ha ver el Chateau, que no tiene desperdicio.
Seguimos hasta Lyons la Foret, ciudad pintoresca y muy bonita.
Después de descansar bien en el camping, vamos a Etretat, ciudad costera en el Norte, conocida por sus acantilados, paseos, fotos y un kewab super picante.
De nuevo por la mañana cogemos carretera para ir a Honfleur, una de las ciudades que mas nos gusto, paseo, comida típica, Mousles (mejillones) y para Lion sur Mer.
Por la mañana toca diana pronto, ya que nos toca hacer el recorrido por los escenarios del dia D, croasant y furgo.
Pasamos primero por la playa para ver la infraestructura que montaron los americanos para el desembarco, ya que todavía quedan muelles artificiales. De aquí al cementerio americano, que impresiona por la edad de los soldados fallecidos y el silencio del lugar. En Point du Hoc, vemos como queda el territorio después de un bombardeo, ya que lo tienen como quedo aquel día y ya por la tarde vamos a Utah beach.
Al día siguiente pasamos por diferentes ciudades, pero lo mas destacable, el rato de música sacra que estuvimos escuchando en Cees. La noche nos lleva al Moint Saint Michel, visitamos la abadía y nos marchamos por el gentío que hay.
Despertamos en La Race, justo al lado de Dinan, otra de las ciudades que merecen ser visitadas, paseamos y vamos a ver la puesta de sol en Saint Malo.
No se si por el nombre, pero aquí empieza un poco, el motivo de adelantar la vuelta, la furgo se queja, salen un par de errores en el panel y después de pasar por el concesionario oficial y confirmar que no es nada grave, vamos acortando el viaje, para no hacer tantos kilómetros como tenia al principio previsto.
Visitamos Josselin, con su expectacular castillo, escuchamos un concierto de rock en la plaza y dormimos allí.
Nos decidimos por Carnac, para poder ver los Alignaments noliticos, espectacular la de piedras que hay y sus formas de colocarlas.
Al día siguiente vamos a la Rochelle, ciudad costera y muy turística, de aquí a Libourne a cenar en el restaurant du lac y dormir en la playa artificial.
Este ultimo día de viaje, es casi todo de carretera, para llegar a tiempo del tomb de foc del barri.
Viaje en principio corto por el tema de la furgo, pero muy intenso en cuanto a emociones y sentimiento, lugares magníficos y que se merecen otra visita.

BRICO KDD

2011-07-17T22:00:00.005+02:00

Bien, de esto no he hablado mucho, pero es algo que cada vez me apasiona más, el mundo de las furgos, ya se que és muy genérico y eso, pero en este último año, es algo que puedo compartir y disfrutar con más gente "rara" como yo.
Sí, sigo saliendo al monte, de hecho he escalado más este verano que durante todo el año pasado, sigo con la btt, que le he montado una orquilla rígida que va a ser pa matarse y sigo saliendo a correr en buena compañía, es decir, con gente que me apreta y me hacen sudar la gota gorda, pero he canviado el chip y ahora lo tengo en multiactividades, que también mola.
Bueno pues eso, he ido a un cursillo de bautismo en el complejo mundo de la mecánica del motor, divertido, interesante y creo que ahora tengo mas dudas que antes.........
No, la verdad que ha sido bastante instructivo y en el tema practico también a sido interesante, nos falto desmontar algun motor pero eso será para la proxima :-)

Gracias a la Marru y a los organizadores, la mañana fue diferente y divertida.
Salut

Sortideta Familiar

2011-06-17T16:56:00.005+02:00

La segona Pasqua era la data triada, teníem festa i mes o menys tots ens ho podíem muntar per passar uns dies junts.
Primer anem amb els pares a Peratallada, sopem i gaudim d'un entorn molt guapo, amb un dia molt bo i amb molta gent. Era la seva primera nit a la furgo i volia que ho recordessin.
Nit de mojitos i de tertúlia per agafar una mica de son.
Al matí cap a Sant Joan de les Abadesses.
Allà s'uneix la part que faltava, així, tots vuit plegats passegem pel poble.
Amb els nens els hi teníem una sorpresa i després de dinar al casal d'Arguelaguer, els portem al laberint, on també els grans suem i ens ho passem d'allo mes bé amb l'excursió.
A la nit 4 al bungalou i 4 mes a la furgo, nit tranquil·la fins que sentim als nens pel matí que ja tomben.
L'idea era pujar a Núria amb el cremallera, però la pluja ens fa canviar de plans, visitem Queralbs i Camprodon, dinem i tornem a reduir el numero de l'expedició, encara hi ha cole i alguns no tenen tants dies de vacances.............
La resta de dies anem fent diferents sortides, però les mes destacables son al petit poble de Beget, una cucada de poble, a vall-ter 2000, alçada vaques i cavalls, Ceret, a la Catalunya del nord a on hi ha mes senyeres que en alguns llocs de casa nostre i a Besalú, que sempre agrada. També vam visitar Rupit, ja que feia poquet que hi vam anar i ens va agradar.
Tot això en set dies ben aprofitats.
Ens ha encantat poder compartir amb la familia, els nostres petits descobriments, els pobles, les valls i els llocs que mes ens han agradat des-de que tenim la furgo i sempre dintre de Catalunya.
Esperem poder tornar a compartir ben aviat.

L'illa de la montanya

2011-06-08T18:22:00.008+02:00

Aquest cap de setmana, ens vam anar cap a Tavertet, un petit poble a la comarca d'Osona. L'historia era que el recordava d'una cursa, però com sempre, he de tornar-hi per poder-ne gaudir amb tranquil·litat.
Vistes de les cingleres, el pantá de Sau, els salts d'aigua......
Un racó del país, d'aquells pocs que queden.
Al dia següent cap a Rupit, aquest no el coneixia, petit i autentic et transporta als temps medievals.
Xoriço, Formatge, secallona i pa, donent pas a una mig diada merescuda.
Marxem cap a l'embassament de Susqueda, tot tranquil, cap soroll, perduts en el temps, al mig de la natura, dormim sota la sinfonia de la pluja.

Al matí cap a les cabanes.
Arribem a la masia, presentacions, indicacions i un cistell amb el quit de supervivència, dos frontals, un walki, un plano i la clau.
Comencem a caminar amb el cistell, mirem que el Camí sigui el bo, ens fixem amb els noms, em de passar primer un pont tibetà, pujar unes escaletes de fusta, obrir la trampella i pujar a la que serà la nostra cabana.
Com dos nàufrags a una illa, allunyats de tot, sense rellotge, dintre de un bosc fantàstic de avets gegants, entrem a la cabana.
Espelmes, dos butaques, una tauleta, dos tamborets, una taula alta, una pica, el gerro amb aigua i L'Avet gegant al mig de la caseta.
Un autentic parèntesis dintre de la nostra vida.

Gracies, per fer-nos fácil, poder gaudir d'un moment mágic.

Garrotxa

2011-05-02T19:05:00.004+02:00

La Garrotxa: Terra aspre, trencada i de mala petja, així es defineix aquest territori.
Dissabte al mig dia, decidim que a Vila no ens volem quedar, carreguem quatre coses per menjar, dues jaquetes, un parell de mudes de roba interior, omplim la furgo de gasoil i carretera.
En un parell d'hores estem a Besalú, passegem pels seus carrers, tirem algunes fotos i fem el primer gelat de la nova temporada, tot esperant que el Sol marxes per poder gaudir des-de un altre perspectiva de la ciutat.
Al matí, sense matinar gaire, sortim a un poble't proper, per anar a fer un tomb per un laberint molt particular, 40 anys de feina i molts metres de branques i fil ferro han aconseguit meravellar-nos, com a nens, tornem a gaudir del sentit de la sorpresa.
Entre rialles i suor, marxem a visitar Castellfollit de la Roca i mes tard la Fageda d'en Jordà, tornem a fer fotos a tort i dret i marxem en busca de un nou indret, el Volcà croscat.
Desprès de passejar pel volcà, marxem a visitar un parc molt peculiar, el Parc de Pedra Tosca, a Olot es pot gaudir de molts indrets diferents.
Per sopar, decidim marxar cap els Hostalets d'en Bas, tranquil-ament i desprès de llegir una estona, decidim que es hora d'anar a dormir.
Al matí, entre els camps amb els ocells cantant, esmorzem i enfilem el camí de tornada a casa, un cop mes, omplim mica en mica el sarronet amb el millor del nostre país.

Per l'Emporda

2011-04-11T16:44:00.004+02:00

Doncs si, aquest cap de setmana i fent un recorregut que teníem pendent hem estat pel Baix Empordà, la visita ha estat genial i de fet, crec que es una zona que dona molt de joc.
Centre de operacions, Peratallada, una de les millors troballes del cap de setmana.
La sortida estava plantejada per, tirar fotos, passejar i gaudir una mica de la tranquil·litat de la zona, cosa que val ha dir s'ha aconseguit.
Següents visites, Vulpellac, amb un bon casc antic i una ciutat ìbera molt aprop, totalment recomanable a on, avanç d'entrar hi ha un jardí amb arbres, font i bancs per gaudir d'una tranquil·litat immillorable.
Les següents visites passen per, Fonteta, Canapost, Ullastret, Palau-sator i una petita caminada als Clots de Sant julia, una antiga cantera que fa de un petit bosc un lloc místic.
Després de visitar Pals, Begur i com no, fer una petita incursió fins l'Estartit, per poder gaudir de les vistes de les Illes Medes, l'aigua encara esta massa freda com per fer cap capbussada, tornem cap a casa parant, com no al castell d'Olerdola on dinem i descansem del viatge.

Marato a la Vall del Congost

2011-03-21T21:28:00.006+01:00

Si m'ho hagués pensat massa no hauria participat, 42 kilometres i mes de 3100 metres de desnivell positiu o el que es el mateix, mes de 6000 metres acumulats, es per pensar-ho.

El Ricard ja estava inscrit, l'Oriol i el Fer també així que cap allà que hi anem,
amb un ultim convidat l'Ivan.

Tres quarts de sis del matí, una mica de fred, esmorzar de pastis màgic, un poleo menta i a buscar el dorsal. No tinc nervis que ja es estrany, a aquestes alçades si estigues a tope, estaria com un boig buscant un lavabo per cagar. Peró com aquesta cursa es com un entreno llarg, els nervis em respecten, que cabrons, com saben quan han de jugar.
Las set del matí, sortida, l'Ivan es perd entre els primers, mentre vaig a ritme per veure com estic, que es força be fins la primera pujada, on començo a adonar-me que això es llarg, molt llarg.
Primer em passa el Ricard, va be de ritme i el segueixo, la pujada es llarga i el deixo que faci, no se si puc anar al seu ritme, faig la meva cursa, mes lenta però segura. La baixada fins el riu es igual de vertical que la pujada i en mes de un cop rellisquem amb el fang.
En la següent pujada, passa el Fer, vaig menjant una mica, ell va fent amb la seva musica i al seu ritme, el tinc davant i el vaig seguint una estona amb la vista, l'ultim tram de pujada em costa mes i he de tornar a afluixar. La baixada torna a ser vertiginosa i no dona massa temps per recuperar.
Mes tard, en una pujada que es diu el purgatori passa l'Oriol, que anava be de ritme, a aquestes alçades, no se si soc jo que vaig a menys, però segueixo el meu pla per arribar a meta.
Mica en mica començo a recuperar a gent que m'havia passat i en aquestes que en un avituallament estava l'Oriol, a partir d'aquí anirem junts fins la meta, ell explicant-me el següent tram i jo intentant animar l'ambient.

La cursa es molt guapa, te racons molt macos, com la zona del tagamanent i les fondàries que van fins el riu congost, es d'aquelles curses que es lluiten fins el final.
La Marato a estat un bon test, el coco no ha fallat, pas a pas, pujada a pujada, baixada a baixada i riu a riu han anat passant els quilometres, ara a ficar-me les piles i a buscar la següent.

Isra

FIL A L'AGULLA

2011-02-28T18:23:00.006+01:00

Podriem dir que intentem porsar-li, de nou, el fil a l'agulla.
Cuatre setmanetes son las que fa que torno a els entrenaments, sempre intento passar-ho be, pero ara mes que intentar-ho es un fet. La pausa era necessaria per natejar el coco i deformar el cos.
Ara estic en el punt a on l'artista a de donar-li forma i polir el tros de fusta, per poder ensenyar el que es capaç de fer.
M'agrada patir, no se per que, pero m'agrada, planificar els entrenos, mirar el calendari de curses, viatjar, entrenar i barrejar-ho tot dintre de un saquet, per poder treure les millors essencies.
El mes important es la motivació, no importa la força física si la motivació es gran i amb els anys, aprens a valorar, que es el que veritablement val la pena i posem tots els esforços en allo que ens fa sentir vius i per demostrar-nos que podem fer allo que ens proposem.
La satisfacció de poder conquerir un cim, de poder finalitzar una cursa, poder enfrontar-te a una nova via, de preparar una nova temporada.........
Al final tot aixó es gracies a un esforç, un esforç que assumim, que preparem, que disfrutem i que com no, compartim, per que qui pensi, que tot aixó es pot fer sense compartir-ho, s'ha equivocat de camí.
Isra

Navarra & La Rioja, aigua, neu i bon caldo de raim

2011-01-31T19:13:00.004+01:00

Gracies a un regale't de la Vega, Claudià, Ines i la Jana, i com no, dels seus papis, teníem l'excusa perfecte per anar a fer un tome't. Així que em pillo un parell de dies de festa i decidim marxar cap a terres de bons vins, no es que aquí siguin dolents, però sempre esta be comparar, per poder opinar.
Primera parada Arnedillo, unes termes dels romans, molt ben cuidades i com ens agrada a tots, gratuïtes.
Visitem el terme i poc mes, comença a nevar, no tinc cadenes i mes val no posar-nos en llocs perillosos, així que la visita als dinosaures d'Enciso queda pendent.
Marxem de La Rioja cap a Navarra, per anar a visitar el parc natural de les Bardenas Reales, el temps no acompanya massa, però es un terreny molt maco i que dona per molt.
Visitem l'interior per pistes amb molt de fang, veiem el cabezo de Castildetierra, el Rallon, l'ermita de nuestra señora del Yugo i el embalse del Ferial.
Visitem també Olite i el seu castell, provem els seus saborosos pinxos i els seus bons vins.
Passem la nit al Monestir de Leyre i al matí gaudim d'un sol d'hivern espectacular. Passem pel castell de Javier i voltem pels carrers de pobles com Sangüesa o Tafalla. Sembla mentida tot el que els hi queda ha Navarra, potser sí que és un autèntic regne.
A Pamplona, no ens hi podem estar de visitar els carrers mes que famosos de Mercaderes i Estafeta, no cal dir que hi ha bous per tot arreu.
Tornem a Olite, ja he dit que els pinxos i els vins estaven de lujo.
I per descansar de tants quilometres i demès, anem a sopar al hotel-et que tenim reservat, aquest viatge no es tot de furgo i el fet de poder gaudir d'un molt bon sopar, un bon vi, unes copetes de cava, per fer país, fan que una nit qualsevol de diumenge, es transformi en una d'aquelles nits màgiques que guardem a la capseta dels bons records.

Gracies amics, el brindis del cava va ser per vosaltres!

Isra

Novament La Cerdanya

2011-01-18T14:11:00.013+01:00

Desprès d'una setmaneta una mica moguda, divendres per fi, aconseguim marxar mes o menys tranquils cap a la Cerdanya.
Al arrivar hi veient la poca neu que hi ha, marxem a fer la primera escursiò. El coll de la creueta es el destí. Pasem per tubo que tenen preparat pel campionat del mon de snow, expectacular i en poc ja estem al coll.
El dia es assolejat i poc fred, així que com no hi ha neu, passejem pels prats i tirem algunes fotos.
A la tarda i desprès de dinar, em fico els esquis i intento fer una pujadeta, dic intento, pero el que faig es una passejadeta per les pistes i una rapida baixada a la furgo, es tard i comença a fer fred.
La nit al parking de la pista llarga es perfecte, calentets i tranquils.
Pel matí tot canvia i comencem a veure com les pistes s'omplen de gent, es dissabte i esta a tope de canalla cridant i jugant.
Tomet amb raquetes i canvi de parquing, anem al de Fontcanaleta, que esta mes tranquil.
Aprofito per sortir a correr i cremar una miqueta en alçada.
Un apat de lujo a base de hamburgueses de la cerdanya i un carbasso a la planxa.
Despres a llegir tranquilets aprofitant el sol.
Al día seguent i amb la arrivada de la famili, comencem amb els trineus, tot el matí montanya amunt i a vall.
Dinem i anem a veure al Manel al seu refu, ens instalem i marxem de nou, ara, a Puigcerda a veure el llac glaçat i a donar de menjar als anecs.
Desprès i per entrar en calor, anem a fer unes bitllets que com sempre acabo sent l'ultim. De nou al Refu a sopar i ha dormir, habitacions de homes i de dones, a saber la festa del pijama com va anar.
Al matí, esmorzar, ens acomiadem del Manel i marxem direcció Dorres, a les Termas, els dies son espectacular, el sol escalfa i no ens podem estar de pendre el sol, com si fos a l'estiu.
Al mig día cap a Llivia, visita cultural i a dinar, amb tot aixó, carretera a buscar la platja de casa nostra, ja portem uns quants dies fora i toca tornar, que no tot es festa.

Brico Raketes

2011-01-12T16:05:00.004+01:00

Una petita explicació del fenomeno tuning que han sofert les meves raquetes de neu.
La temporada de curses de raquetes ja esta aqui i com l'any passat, el circuit català de curses de raquetes es d'aquelles coses que m'agrada. No sé si per que pateixo molt, si per que puc millorar o simplement es una excusa mes per anar amb algú a cremar energia a la montanya.
El que he fet, a les fotos es veu força be, es fer uns forats als laterals de les raquetes, cuatre a cada raqueta. Després he pasat un cordino primet, fent un bucle per després poder lligar la cinta elastica que impedira que la raqueta tingui massa recorregut i ens podi incomodar en alguna baixada o al anar massa rapid, que no es el meu cas.

Per la Cerdanaya

2010-12-31T11:05:00.009+01:00

Dinars, sopars, sopars, dinars.........
ja teniem ganes de marxar uns dies i desconectar del tema nadalenc.
Primer a veure el Bruno, nou nevot a la familia, tot be, un homenet que menja i no es queixa, esperem continui així, be a mi no em fa res, pero als seus pares segur que si els deix dormir, estaran mes contents.
Furgo carregada i fora.
Despres de passar per Andorra per fer els ultims encarrecs, marxem a la Seu, passejem pel casc antic per la nit, fa un fred que pela i no hi ha gaire gent pel carrer. La ciutat es maca, sempre estic de pas i el fet de quedar-me a dormir l'aprofitem per voltar una mica.
Pel matí, camí a Dorres, toca termes romanes, que puc dir, vistes magnifiques de la Cerdanya, aigues calentetes i sulfuroses, una mica de pudor al principi, despres t'hi acostumes i una estona de relax total.

Dinem al parquing, unes mandonguilles amb bolets, aixó del mon de les llaunes es la bomba, comences per la fabada de tota la vida i no saps al final el que pots arribar a probar.
Visita al poble i a buscar un bar per fer un cafe.

A la tarda cap a Llivia, poqueta estona, esta molt transitada, així que visita al casc antic i marxar a Mont Lluis.
Aqui passem tota la tarda i fiquem la furgo dintre de la vila, per passar la nit al parquing interior.

Fem un tomet per la ciutadela, fem de funambulistes i de yamashakis, sense gaire futur en el sector, ja que no fem mes de quatre passes sobre el fin i jo al segon salt, de ben poc que no vaig a parar al fons del fos.
Despres de cremar "adrenalina" un bon crep i a veure una peli a la furgo, aquest cop Pul Fiction, que gran en Tarantino.
Per sopar i a la salut del Xavi, uns Bolinos, mira que estan forts i mira que poc bons, pero s'havia de sopar alguna coseta.
Després d'una nit magnifica, ni sorolls ni fred, per aixó esta la calefacció, ens llevem una mica tard i comencem a fer camí.
Ara a planificar la seguent.
Isra

De Caganer's

2010-12-27T21:59:00.003+01:00

Doncs aprofitant que tenim fuster a la familia i el preu que hem corbra es força bo, li he demanat que si podia ajudar-me a fer un calaix per guardar el Poty, que es alla on fem el pipi.
Com sempre per aquestes coses, hem anat al pati i l'Avi ens a ajudat, sense ell aixó no es ni la meitat de divertit.
Cuatre fustes, cuatre talls i cuatre formes de veure la feina, jo com sempre amb la camara per inmortalit-zar el moment, i al final, aquest resultat, força bo no?
Salut

Bricofurgo

2010-12-21T18:55:00.011+01:00

No, no, no he canviat de feina ni res, es que desprès de molt rumiar, mirar per internet i de decidir-me, he pillat dos voluntaris i m'he ficat mans a l'obra.

El tema era, que desprès de portar uns mesos amb la furgo i veure algunes cosetes que
podiem millorar, m'he decidit a fer-ho, aprofitant les fetes de Nadal.
Els ajudants, molt importants en aquest treball, han estat l'Avi i la Marta, que sense ells no hagues pogut fer-ho i de fet, amb ells tot va ser molt mes fácil i molt mes divertit.
La idea era forrar el terra de la furgo amb un vinil fácil de rentar, tambe acabar el calaix de fusta, que portem al maleter, peró per aixó, he de pillar al Javi, el fuster de la familia, per que m'ajudi amb la part mes técnica del proces.
Be, després de forrar el terra, que va ser força entretingut, vam forrar la taula i així no faran falta estoballes.

Vam estar una tarda sencera per fer el terra i una estona al matí per la taula, va ser molt divertit i al final, després de totes les dificultats, el resultat va ser força bo.

Ara a estrenar la nova decoració, uns dies per tombar, ens treuran l'estres de tanta feina.

Isra

Rogaining del Ví "Sant Tornem-hi"

2010-10-17T19:33:00.013+02:00

No crec del tot lo de home casat, burro espatllat, serà per que no hi crec i punt, per que la resta es cert, home, burro i espatllat, molt espatllat.
Bé, nova cursa d'orientació i mateixos companys, els millors.
El Ricard ens ha preparat una nova cursa al Jardi del Bacus, les vinyes de Pacs del penèdes "vamos", peró aquest cop mes ampli, cap el Castellot i les Conilleres.
Al principi, pillem el mapa i comencem amb els nostres flamants rotuladors fluorescents a marcar, que si la 38, 33, 45....per anar fent un primer bucle, desprès la 65,70,40.........i cap el castellot i d'aqui ja la tornada i mirem com anem de temps.

L'estrategia sobre el paper, com sempre, genial, peró un cop en cursa.....
Primer la sortida, tots dintre del tancat, donen la sortida i tothom, els 200 participants enfilen el camí de l'esquerra i a correr.
Be els 200 no ja que 4 fenomenos van tot rectes pel camí del mig,
-collons que som nosaltres
-que tothom va al revès
-no pot ser que tots vagin malament
Vermells com a perdigots comencem a correr per tornar-hi dintre del pilot i pillar el camí bo, jiji jaja i ja estem en cursa i amb la bona direcció, comencem be!

Primera baliça, segona, tercera, quarta, trotem suau i va de conya així no ens cansem massa al principi i pel final estarem mes sencers. Això lo fem sempre, pero mai surt be.

Dues hores i ja vaig fos, em fa mal un besso, em canso molt a les pujades i m'he fotut tot el camel d'aigua, ja deia jo que desprès de 4 setmanes anar a correr 6 hores no es massa bo, però sempre em deixo enredar.

Ara ens perdem, no pot ser, estem aquí, no que crec que es mes avall, Xavi jo diria que....aquets segur que ens ajuden, Aligots el corriol era l'altre....
Parem a menjar, portem 3 hores de cursa, així que ja ens em guanyat el jalo, entrepa de nutela i un altre de embotit, falten les llaunes de cervessa, pero es massa pes per correr.

Ara ja amb la panxa plena si que anem be, ja no puc correr massa, així que canviem l'estrategia, decidim retallar el recorregut per poder entrar a meta dintre del temps.
La segona part de la cursa vaig millor, podem trotar algun tros i fem totes les que teniem en el nou traçat.

Fem fotos, riem busquem els avituallaments i encarem a meta, ens piquem amb un equip de noies, els homes som així i entrem a fondo.
A meta ja començo a adonar-me que estare uns dies baixant les escales d'esquena, les agulletes ja afloren, pero jo ja he ficat la primera pedra en el nou curs, ara, començar a preparar-me els entrenos i esperar, queda l'ùltim dels rogainings, que espero poder correr i trobar-me millor.
Els Azimuts aquest any podem triunfar i es clar, un any que es pot, no s'ha de deixar escapar l'oportunitat.

Gracies nois per la cursa, com sempre un plaer poder estar una bona estona pel monte amb molt bona companyia.

Luna...........

2010-10-08T10:19:00.012+02:00

Queremos compartir la pequeña historia de un viaje, un viaje a los orígenes que casi todos tenemos en Andalucia, no pretende ser ni una gran crónica ni nada por el estilo, es un pequeño diario del día a día en nuestra furgo y a través de los más de 4100 kilómetros que recorrimos en esos días.

Lunes 20 de Septiembre de 2010.

Bueno púes sí, ya paso todo y no duele tanto, la boda fue magnífica, la comida genial y la merienda del sábado espectacular, todavía tenemos la sonrisa tonta en la cara de felicidad, nos hemos pasado todo el viaje hablando de ello.
Queríamos que fuese una reunión de amigos, al final y a nuestra manera lo hemos logrado y estamos muy contentos.
Hablando de viaje, hoy hemos cargado la furgo y nos hemos bajado directamente al Cabo de Palos, en lo que será nuestra Luna de Miel.
El faro, esta en lo alto de una roca, así que nos hemos inspirado y nos hemos dedicado a tirar unas fotos a la luz de la luna.
Una escudella catalana para cenar y después de mover la furgo unas pocas de veces para dejarla plana, nos decidimos a dormir.

Martes 21 de Septiembre de 2010

Nos levantamos y damos un paseo por la playa, como no tienen duchas, decidimos marchar hacia el cabo de Gata y el primer lugar escogido es Carboneras.
Bonito pueblo, comemos y nos vamos a una playa, primero pasamos por la del Muerto, pero como hay que andar y hace mucho calor, tiramos hasta Agua Amarga.
Una vez allí playa y relax. Esta si que tiene duchas, así que nos vendrá muy bien poder quitarnos un poco el calor del viaje.
En esta playa podríamos hacer noche, pero no nos acaba de convencer así, que después de tirar unas fotos a una T1, nos vamos hacia otro Furgoperfecto, esta vez a la Isleta del Moro.
Cala bonita y pequeñita, unas cuantas autocaravanas y un par de furgos nos indican que es un buen lugar para pasar la noche.
Cenita suave, película y a dormir.

Miércoles 22 de Septiembre de 2010

Como cada día hasta hoy, me despierto justo para ver la salida del astro rey, creo que por aquí el sol ha empezado justo hoy el otoño, por eso debe ser que esta mandroso.
Al poco desayunamos e intentamos ir a ver una torre en lo alto de una cima, digo intentamos porque justo a la mitad hay una valla que nos impide el paso, seguimos a pie, pero el calor y el fuerte desnivel nos hace cambiar la idea, así que playa.
Llegamos al Playazo, playa grande y muy chula, con una valla al rededor de madera que la delimita. Como casi todas las de por aquí, es naturista, así, que solamente con las caretas y los tubos nos adentremos a ver la fauna marina, peces de colores vistosos muy chulos e incluso un pulpo, es nuestro repertorio.
Como no, después de secarnos al sol, nos pica todo por la sal y en esta playa no tenemos duchas, decidido, hoy será nuestra primera noche de camping.
El elegido es el camping TAU, en San José, un pueblo costero muy cuco y turístico.
Paseando por el pueblo, aprovechamos para robar un poco de wifi y ver así como va la peña por el feis, les ponemous unas fotos y comentamos como nos va.
Cenamos en un italiano y al camping de nuevo a dormir con total tranquilidad, limpitos y relajados.

Jueves 23 de septiembre de 2010

Bueno hoy día completillo, por la mañana ducha y almuerzo en el camping. Después a ver calas, primero en la cala Higuera, pequeñita y muy tranquila.

Luego a la de Mosul, aquí si que expectacular, arena con roca volcánica contraste brutal, un bañito y a secarnos al sol, mas tarde a ver la de los genoveses, una playa muy grande, la mas grande que hemos visto hasta ahora.
Después de comer con la calma a ver el Faro del Cabo de Gata, las salinas y los pantanos con muchas aves, incluso flamencos.
Después de todo esto y estando en la Fabriquilla, un furgoperfecto muy bonito, decidimos ir a Sierra Alhamilla, a las puertas de un balneario. Tenemos aguas termales gratis, pero quema tanto que no puedo meter ni los pies, así que mojando la toalla me lavo sin quemarme, fabada de cena y mañana para Granada.

Viernes 24 de septiembre de 2010

Noche movidita por el aire, nos levantamos, bueno yo antes y doy un pequeño paseo por el pueblo.
Marta aprovecha el agua caliente para lavarse y nos vamos para Granada.
Primero, mapa de carreteras de Andalucía ya que el GPS de vez en cuando nos monta un lío, luego a la oficina de información y con mapa en mano a visitar la ciudad.
Los baños árabes es uestra primera visita, lástima que estén cerrados, así que nos vamos a ver la catedral, esplendor y majestuosidad de la fuerza eclesiastica.
Paseamos por el casco antiguo visitando diferentes calles y el horno de pan.
Un par de cañas con una tapa de paella por 2€ era una tentación que no podíamos dejar escapar, así que pequeño descanso.
Seguimos paseando y decidimos parar a comer.

Ahora ya comidos a ver la cartuja, muy bonita, pero la cultura es demasiado cara y si encima no dejan tirar fotos, ya me dirás. Nos vamos a los miradores, desde donde se ve la Alhambra y toda la ciudad de Granada, nos adentramos en el Barrio de Albaycin, con sus callejuelas y sus casa blancas, expectacular. Seguimos por el barrio y vemos la puesta de sol, con la Alhambra de fondo, al son del flamenco y sus guitarras e inmortalizamos esos momentos mágicos, de los que tanto se habla en Granada.
Mirando el GPS decidimos ir a dormir a las Alpujarras Granadinas, peazo carretera oiga!.
Cenita en un mirador, sin poder mirar, es negra noche y la luna nos la tapa las montañas de Sierra Nevada.

Sábado 25 de Septiembre de 2010

Púes el plan de hoy era conducir mucho básicamente.
Primero paseamos por Capileira, el pueblo mas bonito de la Alpujarra, desde aquí salen las rutas para subir a las cimas más altas de Sierra Nevada, el Mulacén y el Veleta.
Vamos bajando por la carretera que cogimos de noche y vamos viendo el paisaje del que no pudimos disfrutar ayer.
Llegamos a Trevélez, un pueblo famoso por sus jamones, puedo dar fe y por su altura, ya que esta considerado el pueblo mas alto de la Península.
Ahora si que hacemos una tirada más larga hasta Málaga, aquí aprovechamos para ver el museo Picaso y pasear por la Almedrava y por los alrededores de la catedral, que es espectacular.
Volvemos a coger carretera para llegar a Antequera y de aquí al Tozal, donde la carretera de montaña que nos lleva al sitio, nos regala la vista de un bello Zorro.

Domingo 26 de Septiembre de 2010

La verdad que és uno de los mejores sitios donde hemos dormido y eso que nos llovió y todo, pero amanecer en medio de tales tallas de piedra ha sido impresionante, básicamente por que no sabíamos lo que nos íbamos a encontrar.
Paseo por unos de los recorridos, donde a parte de poder ver las rocas y sus formas, hemos podido ver a cabras montesas, alucinante.

Contentos por lo bien que empezaba el día nos vamos a Ronda, donde también nos hemos llevado una grata sorpresa con su plaza de toros, que nos a parecido muy bonita y donde hemos pasado un buen rato.
La verdad que toda Ronda es muy Bonita y es una de esas ciudades que se tiene que visitar.
Después coche y pa Tarifa, donde nada mas llegar me ducho en la playa, me quedo como un bebe, cenita y a dormir, mañana sí, día de relax sin kilómetros de por medio.

Lunes 27 de Septiembre de 2010

Desayuno tranquilo al lado del mar, Marta, aprovechando el sol, ducha en la playa ya que por la noche hacia un poco de fresco.
Nos vamos de visita, pero hoy mucho mas tranquilos ya que tenemos todo el día.
Tarifa es muy bonita, aprovechamos para mandar las postales a los peques y comprar algún recuerdo para ellos.
Por la tarde a la playa de Bolonia a ver sus dunas y como la gente de la costa, utilizaba el lance de red para pescar, un método antiguo y creo que prohibido, en cada lance sacaba al menos dos buenas piezas, problemas con la tarjeta de memoria no nos deja imágenes, esperamos poder arreglarlo por la mañana.
Ahora a descansar y mañana para Cádiz.

Martes 28 de Septiembre de 2010

La noche ha sido larga, bueno al menos para mi. Primero los Quats, que en en esta zona abundan, luego unos caballos que andaban sueltos y vinieron a visitarnos y después yo, que me desvele y no había manera.
Una vez desayunados la idea era ir por la carretera de la costa y ver los pueblos costeros, Zahara de los Atunes, Los Caños de Meca, Barbate, que de aquí es el Diego, un amigo de la familia, Conil de la Frontera, así hasta llegar al Puerto de Santa María, donde hacemos noche en un Camping.
Durante el recorrido, pasamos por el Tómbolo de Trafalgar, donde se saldo la batalla marina entre Inglaterra y España con Francia, murieron mas de 2500 hombres y el almirante ingles Nelson, salió victorioso. También pasamos por el cabo Roche, con su faro y sus acantilados, donde pequeñas calas hacen el deleite de los bañistas.
Nosotros habíamos aprovechado la playa del Palmar para bañarnos, una playa de surferos muy larga y muy salvaje ya que es parque natural.
Para cenar, fritura de pescaitos.
Mañana si, para Cádiz.

Miércoles 29 de Septiembre de 2010

Mañana tranquila, después de una noche plácida, nos levantamos en el camping y desayunamos con la calma. Salimos y nos vamos dando un rodeo por el Puerto de Santa María a Cádiz.
Hoy sí, visita cultural, primero el recorrido histórico y después el de la constitución, la verdad que de Cádiz me podría quedar con muchas cosas, desde como están construidas las casas, con los patios interiores adornados con gran cantidad de plantas, con sus pozos en los patios, con sus 127 torres de vigía, con sus casa señoriales, con la catedral, con cualquiera y cada una de estas cosas, incluyendo la amabilidad de sus gentes, pero me voy a quedar con un artículo, con el 4 de la constitución de 1812,la Pepa, la primera que se hizo en España y que sirvió como referencia, para otros países. El articulo dice así:

EL OBJETO DEL GOVIERNO ES LA FELICIDAD DE LA NACION, PUESTO QUE EL FIN DE TODA SOCIEDAD POLITICA NO ES OTRO QUE EL BIENESTAR DE LOS INDIVIDUOS QUE LA COMPONEN.

Creo que es bueno para reflexionar un poco.
Después de Cadiz hemos ido hacia Sevilla, parando para ver los campos de algodón y algunos cortijos que había de camino.
En Sevilla un caos para encontrar donde dormir y cuando lo encontramos, una banda esta ensayando para las procesiones, haber a que hora nos dejan dormir.

Jueves 30 de Septiembre de 2010

Llego el gran día, hoy concierto de los de verdad y no el que nos dieron ayer.
Primero a buscar un camping, que aunque parezca mentira, nos ha costado. Al final en el pueblo vecino de Dos hermanas, después, un bus y para Sevilla.
Visitas obligadas a el parque de María Cristina, con paseo en carro bici incluido, más tarde a la Giralda, a la Catedral, por fuera, que esto de la cultura esta saliendo un poco caro.
Con el calor, entramos en la casa de la marquesa de Lebrija, una casa expectacular por sus mosaicos, sus empedrados y una colección de arte romano, fenicio y andaluz muy llamativa.
Con mucha sed, vamos a cruzar el puente de triana, para poder tomarnos unas cañas y de aquí ya para el concierto.
Entramos temprano y PREMIO, nos dejan entrar a la zona diferenciada del centro del escenario. Punto preferente que nos hace vibrar durante todo el concierto. Espacio para saltar, para correr, para tirar fotos, para reir, con unos colgados de Zafra que amigamos durante el concierto.
Al finalizar el concierto, flipados de todo como había ido, a dormir, contentos y alucinando todavía de todo lo vivido.

Viernes 1 de Octubre de 2010

Hoy ya hemos empezado a hablar de como íbamos a volver y que día, el concierto, el mes y todos los días que llevamos fuera nos han apaciguado.
Decidimos ir pa Huelva y empezar desde allí el regreso para casa, sin estresarnos y viendo esta zona de Andalucia. Primero Isla Cristina, pasamos por Punta Umbria y dormimos en Matalascañas, es hoy un día como raro, estamos cansados y decidimos ir tranquilos.
Los parques naturales son muy bonitos y la zona da para mucho, mañana será un día intenso en cuanto a fotos y a paisajes se refiere.

Sábado 2 de octubre de 2010

La vedad que el día ha sido diferente a como creía.
Primero de Matalascañas nos fuimos para Huelva, vimos el puente de la empresa Minas de Río tinto y cogimos carretera dirección Córdoba.
Eran muchos kilómetros pero valía la pena. Primero pasamos por Corcoya pueblo natal de mi yaya Flora, pueblo con encanto y muy tranquilo, me emocionó ver su pueblo.
Por la tarde llegábamos a Córdoba, aterrizamos en un camping y nos vamos para el centro.
Nos parece muy bonita y tranquila, creemos que es una de las mejores capitales que hemos visitado.
Cenamos unas tapas típicas y pal camping.

Domingo 3 de octubre de 2010

Nosotros que madrugamos para poder ver la mezquita por dentro y cuando llegamos nos dicen que el pase de la mañana esta lleno y que hasta las dos del medio día nada. Pues será en otra ocasión.
Nos vamos para el real alcazar, unos jardines espectaculares y una vista desde la torre de Córdoba también merecen la pena, posiblemente el plan B era mas completo que el A, así que después de desayunar unas tostadas nos vamos a Medina Azahara, pueblo en reconstrucción de la época arabica, bastante bien reconstruido, ya que el espolio sufrido es muy evidente.
Decidimos empezar el regreso para casa, así que nos vamos directos para las tablas de Daimiel, donde dormiremos y mañana visitaremos el parque.

Lunes 3 de Octubre de 2010

Almuerzo con poquito sol y algo de aire, como nos ha cambiado la temperatura desde que salimos a hoy.
Paseo por el parque viendo las diferentes aves y plantas del parque. Paseando decidimos ir a ver Toledo, no queda muy de paso, pero la queremos ver.
Una vez en Toledo paseamos por el casco histórico y entramos en la iglesia de los jesuitas. Las vistas son muy bonitas y Toledo nos gusta mucho, pero es una ciudad para verla en mas días.
Decidimos después de comer coger el coche y empezar a tirar para casa, pero a la altura de Calatayud y con la intención de alargar un día mas el viaje, nos quedamos a hacer noche en el monasterio de piedra.
Mañana ya decidiremos que hacemos, no se si volveremos o lo alargaremos algún día mas.

Martes 4 de Octubre de 2010

Vovemos para casa, com un montón de imágenes en la retina, muchos recuerdos en la maleta y un estado de calma y tranquilidad, que provablemente nos dure unos dias.
La bombona de oxígeno que traemos es grande y el ritmo que hemos cogido es bueno, ya nos intentara intoxicar de nuevo el día a día, pero eso si, no sin antes luchar....

UN PAS MES

2010-09-19T18:47:00.004+02:00

Emocionat es, sens dubte, el meu estat actual.
Emocionat per un casament de somni, d'aquells somnis que tenim en secret, quant estem sols, desconectats del mon imaginant coses boniques.
Un casament nostre, molt nostre i com sempre a la nostra, amb els meus,
Amics, sigui el que sigui i pasi el que pasi..................

Mil somnis i mil gracies!

ALPS & U2

2010-08-11T16:27:00.010+02:00

Miran el títol, ja et motives i aixó es el que va passar quant el Galis em va fer la proposta, uns dies de montanya, concert mes mès montanya.
-Que vaig dir?
Omple!
Primer sopar de comiat, molt bona gent, alguns ja ens coneixiem i ens faltava l'excusa per parlar-nos, el punt en comú, el Galis.
Correfoc a tope i cap el Manani.......
Dissabte a la tarda, la nit havia estat llarga, furgo carregada i a fer quilometres, destí? la vall d'Aosta.
Primer la logística, motxil·la carregada, dos telecadires i cap el refugi Sella a mes de 3500m. de alçada, malt temps boira i una pujada expectacular.

Primera nit de mal son, es el que te l'alçada, matinada i cap al Castor 4221m, malt temps, boira i molt d'aire que la fa corre com vol, no podem fer el Castor, peró el primer quatremil es el Felikhorn (4174), desprès d'una aresta molt maca.

Segon dia, temps perfecte, sol sense cap nuvol, l'idea passar pel PASO DEL NASSO i desprès triar els cims a fer. EL passo del Nasso el pasem per nassos, pendent considerable sense massa marge d'errada, baixada de les maques saltant una bona rimaia i plato expectacular, la nostra tria la Piramide Vincent(4215), el Corno Negro(4322) i el Ludwishöhe(4341).... impronunciable, pero amb una aresta de les mes xules que he fet mai.

Desprès de la feina, baixada cap el refu Gniffeti, un cop alla i com era d'hora cap a la furgo. Vuit horetes de passeig, tres cuatremils, be el Xavi un de mes, ja que hi havia un amb un Sant cristu de deu metres que, atés a que soc ateu i no m'agrada les presencies rares als cims, no el vaig fer....... raro que es uno!
A la nit, amb una parella d'alemans molt macos, el Hanho i la Nina, barbacoa, vi i la mara que ho va parir....Omple!

Torino es un punt i apart, El Davide un gran anfitrio i ens fica molt fàcil el poder estar-hi a casa seva, entrades de U2, conciertazo, que grans que son Collons! festival a l'italiana, menjant un plat d'espaguettis cassolans a les set del matí i moltes sensacions i emocions juntes, gracies a tots, Davide, Leo, Stefania, Irene, Leonora.....Grazzie mile per tutto ;-)

Tornem al monte amb piles carregades i musica a tope, el Gran Paradiso (4061) ens espera i s'ens uneix a la festa, amb set horetes el temin fet, impresionante, temps expectacular, vistes al Mont Blanc i les Jorasses i els 1300 desde el refu els fem mes ràpid d'el que pensavem.
2000 a vall, Omple que en van cinc.

Deu dies de lujo, amb tot, la montanya em torna a omplir i era una sensació que no volia perdre. Quant la tens amb tu i en forma part del teu sobrteviure, mai podrás deixar-la del tot, en faras mes o menys, peró a la teva en farás, ja diuen que:

LA CABRA TIRA PAL MONTE!
QUATRE MESTRE!

Isra

A l'estiu tota cua i viu

2010-07-20T18:45:00.007+02:00

Si, es estiu, no sé si podeu notar la calor, però puc confirmar-ho, ja en fa, i molta.
- Penseu que estic sonat?
- que la calor m'ha trasvalsat?
- que no soc d'aquest mon....
- No, no, tranquils!
Te facil explicació, de dilluns a divendres passó calor, be com tothom, a la feina no em puc queixar, peró a casa i al carrer, buf, buf, que he d'explicar-vos que no esperimenteu amb la vostra pell. El fet es que els cap de setmana he passat fred, sí sí, fred de anar amb jaqueta i tot.
Primer vaig anar a correr amb el Ricard al Raid Egan, ja fa un parell de setmanes, i vam estar per Montserrat i vam passar fred, be no mes al principi, per que ens van parar una estona a una cova.......... va ser el primer contacte amb el fred.
A la setmana seguent amb el Galis, vam anar al Pirineu, ja se sap, ¡pirat al Pirineu!
vam tenir boira i temps fresquet, vam fer uns tresmils per la col·lecció, per cert he de ficar-me a mirar quins he fet, per que crec que ja n'he repetit algun i tot. I vam menjar unes llenties, que sembla mentida lo be que senten quant un te gana.

I aquest ultim cap de setmana, amb la Marta vam anar a veure el tour.

Dissabte a Orlú, un petit poblet al costat de Aux les Thermes, que el recomano, es pot passejar pel costat d'un riu amb salts d'aigua, tambè anar a veure un parc amb llops i pels menuts, be no massa menuts, un parc de cordes pels arbres dels mes grans que he vist. L'idea era anar a fer una mica de bloc, portava els gats i en tenia ganes, pero la pluja no em va deixar probar-ho, així que a passejar i tirar fotos.

Diumenge cap el Palieres, quin tros de port, molt maco, ambient de luxe i poder veure al Contador, Flecha, Freire, Amstrong..... a tots tant a prop es fantastic.

Son com d'un altre mon, tots els quilometres que porten a sobre, cada dia mes, al dia seguent mes i els veus al ritme que pujen, es impresionant. Val la pena anar-hi algún cop, per animar a uns tius que son uns Titans, no sé si ara per ara, tenim un altre esport mes dur que el ciclisme, però es dels pocs que encara guarda el romanticisme d'anys antics, de les imatges en blanc i negre, nomes comparable, als primers conqueridors de les montanyes, que amb pocs mitjans tecnics i moltes ganes anaven conquerin una a una totes les fites que es proponien.
El ciclisme es l'esport per excelencia i tots aquets tius que van dintre del pilot, es mereixen un respecte del primer a l'ultim, ja que son grans, molt grans!

Isra

Campeonato de España de Raids Beloraid 2010

2010-06-22T12:23:00.010+02:00

Cincuanta per cent, es el que portava avanç d'aquest raid a Belorado, el primer any de conya i el segon fatal, així que anava una mica amb un regust agre dolç, que no em tenia massa tranquil per aquesta tercera ediciò.
Ja no hi ha remei, estem a la sortida i això sembla que va a fondo. Els millors equips nacionals no han faltat, els dos Buff, els del Teva, els Bascos, els Gallegs, els de Andalucia, els Canaris i molts catalans, que aprofitant que queda bastant aprop de casa, han fet un poti poti de corredors per formar bons equips per al raid.

Nosaltres com sempre a la nostra, però quant hi ha tanta gent i tots van tant forts, el ritme t'arrossega i en la primera etapa amb bici, formem part d'un pelotó que no tria massa bé els camins mes curt i amb el fort desnivell a superar, si no tries el camí bo, el temps es passa i els primers s'escapen.
La següent etapa es un trekin, el cual ens deix tal i com estavem, ja que no podem recuperar temps, no estic massa fi i la natació m'ha deixat una mica tocat.
L'Ivan i el Jaume fan el kaiak i jo menjo i descansó, decisió encertada.
A l'etapa següent un nou treking, peró amb mes desnivell, primer, per ficar-ho mes dificil tornar a nedar, perdem una puça de l'esportident, però tenim sort i la trobem alla mateix, neguitossos anem fent camí i passem a l'equip del Wind extrem, que els portavem devant.
Els primers son el Buff, que han fixat per aquest raid al Josef Ajram que es velluga com a peix a l'aigua, els segons els Bimbache, que porten una noia molt forta i van a un bon ritme, tercers, els Bimont i els altres Buff del Chemari Bustillo i seguits molt d'aprop per l'Oxigen.
No ens desanimem i continuem fent, l'orientació de l'etapa es complicada i ens entra la boira en joc, la baliça del cim no es veu massa bé i en el seguent control canvi ens informen que els Bascos del Bimont s'han perdut.
Pillem les bicis i anem a fondo cap a la meta, primer, parem a trepar un parell de vies i marxem, marquem el millor registre amb bici i ens fiquem cinquens, que per tal i com ha anat el dia, no es massa dolent.
Diumenge no hi ha massa per recuperar, un trek amb rapel i una bici amb una cova.
Una errada dels Oxigen, que no fa correctament una baliça ens fa quedar en quarta posició.
El Raid a estat molt fort de ritme i dur, els recorreguts molt bonics i aquest cop els horaris han estat encertats.
Com dèiem, els raids son boixos i mai saps com pots quedar, fins que no creuem la linea de meta, el fet de seguir i acabar-lo, ja es un premi.
Ara per ara, en aquest raid porto un seixanta sis per cent a favor!

Rogaine del Rebost

2010-06-13T21:10:00.003+02:00

Doncs Sant tornemi, aquest cap de setmana em carregat la furgo i em marxat cap a Sant Julià de Cerdanyola, al Bergeda.
Per variar una mica la Marta ens ha acompanyat i així podem pasar un cap de setmana, mes o menys junts, ja que amb l'agenda plena d'histories, els caps de setmana quasi ni ens veiem.
Divendres a la tarda ja som a lloc, troven l'Ivan, la Carme i la Laia ja situats i ens pleguem per sopar, poder gaudir de l'espai d'una autocaravana no passa massa sovint així que aprofitem l'invitació.
El matí a sortit bo, solet i caloreta, esmorzem i cap al poble a trobar-me amb el meu equip, aquest cop serem el Ricard i el Xavi, com quasi sempre i l'Ignasi, un bon fitxatge, ja que avui ens a fet de camara, no se com sortira el video, pero a estat divertit.
Be tot a punt per la sortida, revisió de material, fotos de la Marta, marcatge del mapa i a correr.
La zona es molt guapa, la serra del Catllaràs no la tinc gens trepinada i es una llàstima per que mereix mes visites.
El circuit que triem per aquestes sis hores de cursa, es conservador, per poder arrivar al final amb opcions d'apurar el temps.
La primera fita va força be, i la segona també, anem agafant el nostre ritme, jo no porto les cames massa fines al principi, peró mica en mica em vaig ficant a lloc.
L'Ignasi va gravant, el Ricard xerrant i fent conya amb tothom que ens creuem, no se per que, avui tinc la sensaciò que tots van al revés
- Potser que siguem nosaltres?
No, no, anem molt be, mica en mica, suman punts, pujades, baixades i amb hora i mitja ja tenim deu balises i quranta tres punts. No se si esta bé, peró a aquest ritme podriem arrivar a fer més de cent seixant punts, la tactica del Xavi es bona així que continuem.
La nostra filosofia es molt sencilla, intentar passar-ho be i aixó es quasi sempre, ja que les nostres cagades d'orientació entren dintre del joc i l'equip esta molt compensat, el que riu, el que calla, el que no calla, el que no riu.......però les decisions les prenem tots i estem tots d'acord, be, no sèmpre, peró som democratics, així al final el que mes crida i mes conveçut está es el que tria ruta i si la caga, no passa res ja que els demes no em defensat la nostra proposta el suficient......

Les deu seguents fites es un altre historia, les aconseguim fer en tres hores i quranta minuts, peró sumem fins vuitanta tres punts, quranta mes que les deu primeres, com podeu comprovar el valor es superior ja que algunes d'elles estan molt amunt, molt amagades o molt lluny.
Per no descriure totes les fites, faré el resum d'una fita a una altre, així veureu el divertimento que tenim.
He triat de la 72 a la 90, no se massa be per que, pero pot ser divertit.
Sortim de la setanta dos, que esta just al camí de un coll dintre del bosc, la cliquem hi allà ens juntem amb les pastanages, dues aligotes batejades així en un moment de poca sang al cap.
Continuem tots plegats per un corriol llarg, molt fosc que passa per dintre de un bosc atapeit de fulles i de baixada. Sortim a una clariana en un prat verd amb troncs com a ostacles de hipica i molt guapu, però no és la clariana que nosaltres ens pensabem en un principi, no passa res, rectifiquem rapidament i tornem a resituarnos, la noranta está al cim de un roc, i quin roc!
Comencem a pujar per una petita senda plena de raels i molt humida que mica en mica, despres de unes cuantes relliscades, ens porta fins la roca, aquesta ens deixa pujar mes o menys be, hi ha ferro clavat com si de una ferrada es tractes, a cuatre grapes anem fent fins a una petita xemeneia que ens porta al cim.
Allà estem tots, nosaltres, les pastagues i els Haglofs, al cim d'un roc, amb unes vistes privilegiades i amb tres hores i quranta minuts de cursa a les cames.
Dues hores desprès i algunes balises mes, ja estem a meta, rient i menjant. Amb un altre cursa a la llista i preparant la propera.

Isra

Escalada clasica

2010-05-28T13:01:00.005+02:00

La via Estasen al Pedraforca es una de les clasiques, per historia mes que per dificultat, pero es d'aquelles vies que s'han de fer. Es la primera a la cara Nord del Pedraforca, oberta l'any 1928 i han mes de 600 metres de recorregut.
El Galis i jo, pirem cap el Pedra, dormim al mirador del Grassolet i de bon matí marxem a buscar l'entrada de la via.
La trovem just al darrera del dit del Rimbau, que ara ja tenim clar on es.
Comencem la via i anem fent, el primer llarg es un diedre que ens fa entrar en contacte amb la pared i començar a gaudir d'ella. Continuem per la via, unes marques verdas ens indiquen el traçat, tenim neu en alguna canal, peró anem trampejant.
Ens enfilem en el que és el nostre cinque llarg, el Galis va de primer i quan passo i puc veure el que ha xapat flipo, un tros de fusta enquestat a la pared amb un fil ferro i una arandela, segurament esta desde el dia que la van obrir. El tram era finet i si el fas amb botes en comptes de peus de gat, xapas tot el que pots.
La via continua per unes crestes fins tornar a enfilarnos a la pared, entrem en una canal on les resenyes ens indiquen que es l'última dificultad significativa de la via.
Entro en la canal i tornem ha trovar neu, passo pel marxe esquerre, vaig pujant i m'anadono que el pitó el tinc a la dreta, just al principi de una fisura. M'obro de cames com mai he fet avanç, ho puc assegurar, xapo el pitó i començo a empotrar peus i mans a la pared com feia temps no feia, no penso en massas coses, no vull mollar-me amb la neu i passo el mes rápid possible fins a un pas a cavall on monto reunió i espero al Galis, per fer els ùltims llargs.
Un cop al cim del Calderer, gaudim del paisatje, portem mes de vuit hores des que vam sortir al matí del cotxe i encara ens queda baixar.

Poder ficar-me les bambes es un alliverament, la cresta ens porta fins a la enforcadura, passant per unes cadenes, que ens faciliten la baixada.
Un cop al pedriscall tirem a buscar el camí del refugi Estasen, uns izards molt curiosos ens miren entre els matolls.

Unes cocaloques per brindar, posent el punt i final a un dia d'aquells que es queden guardats a la memoria.

Ja tenim una mes, ara a buscar la seguent....

Isra

ESCANYA BOCS

2010-05-26T07:14:00.002+02:00

L'escanya Bocs será, una d'aquelles feines a fer any rera any.
Ens va semblar positiu, amb molt d'ambient i ideal com entrenament.
El triraid va ser ràpid, en dues hores i poquet ja teniem la feina feta, l'equip de l'Ivan i l'Eli, van fer tercers i el Toni i l'Isra onzens, cal destacar l'alta participaciò, cent equips.
L'equip, per continuar amb l'entrenament, vam tornar a fer el circuit de btt, ara tots plegats, per repassar les millors opcions i trobar de nou les balisses del triraid.
A la tarda, el Quiri vertical, forta pujada a l'ermita, animada en tot moment i on l'Eli va aconseguir un cinque lloc amb 50'12''. L'Ivan i el Toni tambè van demostrar el bon estat de forma que travessan amb un temps de 44'49'' i 48'12'',respectivaments, per altra vanda l'Isra va fer un temps de 56'09''.
Les bones sensacions, la bona organització i el bon anvient que es respirá durant tot el dia, fa que l'any que be sigui de nou una data a marcar al calendari.
El proper cap de setmana,L'equip amb l'Eli, l'Ivan i el Jaume va a fer el Raid Guara, de Copa d'Espanya amb bona feina feta i com sempre a fer-ho el millor posible.

Marathon Monegros 2010

2010-05-05T14:56:00.004+02:00

Esta vez nos fuímos hasta Sariñena, en Aragon, para participar en una carrera de BTT de mas de 100 kilometros, exactamente 115 y más de 5 horas, yo 5h19', la Bike&Festival de Orbea.
El Juanjo nos lio un poco en hacer esta carrera, se la había preparado y tenía en mente desde hace tiempo hacerla, partcipabamos como Esports Prieto y los primeros 10 kilometros la hicimos juntos, después, cada cual, más o menos a su ritmo.
Xavi me acompaño mucho rato durante la carrera, esta fino en bici y tiene ese golpe de pedal mágico que se dá cuando uno tiene los deberes hechos, llegamos juntos a meta, bueno, él por delante, quiso ir conmigo la última parte de la carrera, rompió la cadena y tuvo que parar a arreglarla, nos volvimos a reencontrar cuando hacia un rato que ya no lo veía, al final, todavía le sobraron fuerzas para esprintar y pasar a algunos corredores que llevabamos por delante.

- Gracies per fer-me el camí mes fàcil mestre!

La organización y el cuidado al corredor fue perfecto.
El territorio es el que hay, así que el polvo era presente en todo momento, las pistas pedregosas, rectas interminables y orizontes donde el cielo se junta con el rojizo paisaje de las arenas de este semidesierto peninsular.
Una experiencia nueva, que todos hemos podido finalizar y que, posiblemente, nos motive a volver ha hacerla, esta vez, para apretar las piernas más si podemos e intentar bajar nuestros cronos.

Isra

RAID LA PINEDA "L'INICI"

2010-04-28T16:36:00.006+02:00

Doncs sí, aquest va ser l'inici.
L'inici a la filosofia de, la btt, el Treking, l'orientació, el kaiak, els patins,l'escalada, el correr, el marxar tot el cap de setmana fora de casa, el preparar les capses de material, la del menjar, la de roba, de no deixar-me el neopré o el portamapes, del tot en un, de l'aventura de un Raid.

I com dic, es el Raid de l'inici, que com a tota rel·lació, es el que millors records i sentiments graba a la memoria, com aquells primers moments, que durant la cursa, amb una casual creuada de mirades entre nosaltres, els ulls brillants ens delataven de la satisfacció de fer una nova etapa, sumant mica en mica, per poder trobar el final del Raid

Aquest any, com el de l'inici, era especial, portem molts raids fets d'aquell primer fins ara, a molts indrets i en diferents formats, peró el sentiment d'equip, entre el Xavi, el Ricard i jo es diferent.

La base d'aquest equip, es l'amistad i les ganes de fer coses plegats, totes les que imaginem i sempre n'hi han mes a fer, de les que podem fer, per aixó, quan fem el que fem plegats, passa el que passa.

Gracies equip.

El Ricard ha pintant amb lletres, un quadre excepcional, que explica i simplifica, el que puc sentir compartint amb ells qualsevol sortida a la Montanya.

http://fitavista.blogspot.com/2010/04/raid-la-pineda-homenatges.html

Isra

JA TENIM FURGO!

2010-04-07T19:23:00.005+02:00

Doncs si, ja la tenim i després de una Setmana Santa fantástica, penjem unes fotos, mes que res per donar-vos una mica de enveja, jajaja.
Res que la presentem en societat.
Isra

RAKETES

2010-03-02T14:24:00.004+01:00

Aquet cap de setmana tocava nocturna de raquetes de neu a Rasos i orientació a Aransar.
Dit així sembla que no tingui massa emoció, però si desprès de correr per la nit, amb lluna plena per les pistes de Rasos, anem fins Aransar, dormim i diumenge al matí fem una cursa d'orientació amb raquetes per la neu, el pla es perfecte.
Doncs bé, la cursa nocturna va ser dura, mes que pel recorregut, per la boira i l'aire, que ens va acompanyar, però s'ha de reconeixer que el fet d'anar correns, de nit, seguint un camí baliçat amb bastonets fluorescents clavats a terra i amb la incerteça d'anar sol, en un terreny diferent, es una sensació si mes no, diferent.
La cursa va anar be, ara per ara estic pessat, fent volum i la veritat anava cansat de tota la setmana, peró el lloc motiva a qualsevol.
El Ricard va tornar a quedar davant meu, el tiu diu que no esta fí, pero ja anem 2-0, així que no sé com anirá quan estigui fí de veritat.
Acabada la cursa, entrepá de botifarra, pica pica i cap a la furgo per canviar de territori i anar cap a la Cerdanya.
Nit al refugi i al matí després d'esmorzar cap Aransar.
Quins descobriments aquet cap de setmana, primer dissabte, la pujada a les pistes de Rasos, lloc perfecte per deixar el cotxe a dalt, baixar amb la bici de carretera i fer una molt bona pujadeta, canviar la bici per les raquetes i fer un tomet per les pistes, peró es que diumenge el mateix, carretera fins Aransar, baixar per pujar amb la bici, fer el canvi i aprofitar-nos de l'esqui nórdic per acabar valdat i amb final feliç a les termes que hi han a la mateixa carretera............
La cursa d'orientació va estar força bé, a aquestes alçades, ens falta treballar mes les técniques, ja que vam tenir dificultats en alguna baliça, hem de fer moltes mes curses i moltes mes balisses per anar hagafant confiança.
El cap de setmana va estar prou be, vam fer montanya, vam descobrir nous territoris, en van tocar uns pantalons al sorteig de material gracies al Ricard.
El final perfecte hagues estat que el Patí guanyes la copa del rei, pero ja se sap, tot no es pot demanar.

Salut

The Wild Boar Rogaining

2010-01-30T16:33:00.004+01:00

Avui, una setmana desprès, crec que es un bon moment per parlar de la cursa, un cop analitzat el circuit, l'estrategia i les sensacions.
L'Espluga Calva, tornava a estar preparada per rebre a tots els sonats que voliem diversió.
Diversió en forma de sis hores de cursa per trobar totes les fites possibles.
El nostre equip, estava preparat, un cop mes, per la fita.
L'Oscar, el Fernando, l'Oriol, el Xavi i jo, estavem a punt, bambes, gorres, guants, polaines, bruixoles, pinces, motxiles i el mes important, ganes de pasar-ho be.
La plaça de l'esglesia no donava per a tots el corredors i un cop que el campanar fes sonar l'última campanada de les dotze del mig dia, els petits carrers d'acces, com si de sortides del Camp Nou es tractessin, després d'una nit mágica, s'omplien de gent correns en totes direccions, com si volguesin ser els primers en arrivar a Canaletas.
Be, nosaltres no voliem anar tan lluny, la nostra primera fita era la 46 i la vam trobar prou be.
La cursa anava de conya i no cometiem errors, el ritme de cursa era el nostre, així que sense presa, però sense pausa anavem fent i sumant punts.
Sense donar-nos compte, portavem tres hores de cursa i gairabé 20 quilometres a les cames, mica en mica notavem el cançament, peró entre acudits, camins, corriols pasava el temps.
Les balises es deixaven agafar i en alguna, vam decidir atacar a rumb per donar mes emoció. Les punxes a les cames feien de les seves, pero durs com a roures no ens deixavem intimidar, be, algu que altre va pagar mes cara l'osadia.
De cara a meta, amb mes de cinc hores i mitja de cursa, mes de 130 punts i un grapat de bones sensacions, les rialles continuaven i ens feien sentir afortunats per la cursa que estavem fent. Dels nervis, els dubtes i els sindromes d'avanç de la cursa, ni rastre, nomes la satisfacció de poder arribar d'una peça i amb un bon paper.
Cal a dir, que l'equip del Yaencontre.com-Haglöfs, va fer tercers, els Sambari els deu, els Xterra-azimut els vint i nosaltres el vint-i-quatre, de mes de setanta equips.
L'equip a madurat, es la segona prova d'aquest tipus que fem i amb l'incorporació del Xavi em millorat, ara a esperar la seguent a la Vall de Nuria, será la prova de foc per un equip jove, amb motivació i esperonat per factors externs que un altre dia explicaré.

SI T'ACOTES I ET VEUS 4 OUS, NO ET PENSIS QUE ETS MES HOME, ES QUE JA ET TENIM I T'ESTEM DONANT PEL CUL.(DE BON ROTLLO)

Isra

SEGUIM APRENENT

2010-01-12T21:47:00.002+01:00

La primera cursa de raquetes era per apendre, però, Com el Ricard ja ho ha explicat molt be, uns envio al seu blog: http://WWW.fitavista.blogspot.com així podreu gaudir de diferent narrativa.
Jo nomes diré, que va se molt wapu i que trobar-nos amb els nois d'Almenar mai ens deixa indiferents.
Isra

RAQUETES

2010-01-04T22:56:00.007+01:00

L'any nou porta il·lusiò, ganes de fer coses noves, sort...............i molts tópics mès, tot això es el que es diu i, potser es veritat i tot, el cert es que anar a fer una excursiò amb raquetes noves, agafades avanç d'hora, del sac de Nostres Majestats els Reis d'Orient, podria ser agosserat i es podía dir que tentavem la sort, però l'il·lusiò i les ganes de la joguina nova, ens feia estar com nens que es lleven el dia de reis fosc i negre, preguntan si ja han arrivat.

Tot i tot, tot ha sortit rodò, em arrivat a puesto, amb les nostres dificultats,
- he coleguilla?
em fet una bona excursió de mes de dues hores, amb tot l'ambient que es pot demanar a la muntanya:
- Esforç: a aquestes alçades el cul pesa mes del compte.
- Emociò: la boira entra i em hagut de aplicar-nos per sortir.
- Risc: baixar per torrenteres amb raquetes ha sigut una demostraciò de tècnica igual que la baixada amb cotxe. (això ja ho explicarem un altre dia)
- Refugi: El café amb llet i el donut + tertulia...........sense comentaris.

Desprès, taxi i a casa, però tot això es mes habitual.

Esperem que els Reis no s'enfadin per ser tant agosserats.
Les raquetes ja fetes servir, les envolicarem i les deixarem a sota de l'abre i el dia de Reis, ells tindran clar, que no erraven en concedir-nos aquella joguina, que de segur ens portará moltes aventures mes per poder explicar.

Isra

LA CURSA POPULAR

2009-10-20T16:46:00.004+02:00

Avui era dia de disfrutar novament, minicursa popular i tots a correr, l'Iker, la Claudia, la Vera, el Carles, la Mercé, la Marta i jo,
Tots a la plaça del mercat apunt per sortir a correr, esperem el tret de sortida i PUM...... no vegis com corren els nens.
Tots els grans al darrere i a correr, impressionant, cotxets i nens per tot a reu.
Rambla a munt ja comencen a notar el cansament i al carrer dels caputxins decidim fer un avituallament, una estona de caminar i a continuar correns.

Un cop ja a la rambla principal decidim apretar i l'iker i jo arrivem una mica per davant a meta, desprès la Claudia i la Vera, el Carles, la Marta i la Mercé.
L'Ana ens tira alguna foto i recollim el nostre diploma.
Desprès de l'esforç, un bon esmorçar a la rambla, diumenge diferent i divertit a la vila del pingui.

Isra

El Roganing del Jardi de Bacus

2009-10-20T16:21:00.004+02:00

Dissabte al mig dia, es donava la sortida a un tipus de cursa molt peculiar, un mapa d'orientaciò, un grup d'amics, sis hores de cursa i moltes baliçes per buscar.
L'Oscar, el Gerard, el Fernando, l'Oriol i jo, feiem del grup un equip.
Ens donen el mapa, triem el recorregut, encara no em sortit i estem forts, decidim fer un recorregut ambicios i desprès ja veurem com anem.
Sortida en massa tots a tope, mes de 150 persones i molt de territori per recorrer, el primer tram amb bona companyia el fem perfecte, cap a la seguent, continuem tenint la companyia i cada cop ens agrada mes, però decidim que em de fer la nostra cursa i anem a la nostra.
El recorregut es molt entretingut i correm tota la primera part de la cursa.
Anem aixecant les baliçes i ens anem animant, una radera de l'altre i sense adonarnos ja portem tres hores de cursa.
Aqui decidim fer un canvi d'estrategia i anar de cara a buscar la tornada, l'ambiciò del principi era massa agosserada i les cames no estant per tant desnivell, mica en mica continuem sumant i ens creuem amb equips que fan el circuit al reves.
Durant una estona anem amb els qui guanyarien la cursa, els YAENCONTRE-HAGLOFS, si, si, el meu equip oficial, però aquí eren rivals i anavem a per ells, el problema es que corren massa i orientan millor que nosaltres, però a riure i xerrar no ens guanyen.
Fem l'ultim cim i desprès de creuar les ultimes vinyes fem cap a meta.
Cinc hores, quaranta cinc minuts i trenta cinc quilometres, tot això amb vint i sis baliçes a la butxaca, es mes que aceptable per ser la primera cursa que fem plegats.
Felicitar al Ricard i l'Ignasi pel curro que s'han cardat i a tots el que hi han col·laborat.

El Jardi d'en Bacus no ens ha deixat indiferent i em compartit una bona estona
El meu equip, que he de dir?, que m'ho he passat teta i que ja repetirem amb alguna altre prova, el riure va ser durant tota la prova i per la nit unas birras, he Oscar?

Isra

FINAL DE TEMPORADA

2009-10-12T12:04:00.003+02:00

Doncs si, crec que ja he de ficar punt i final a la Temporada, si mes no, les proves que faci a partir d'ara i fins el novembre seran diferents.
El raid de Burgos, amb el temps, sera d'aquells que no recordaré pel que he disfrutat, com en altres, si no, pel que he patit.
Tot i la bona armonia de l'equip amb el Joan, el Jaume i l'Eli, amb el raid no la vaig trobar, ja en la segona transiciò en bici, no anava be, el coco no el tenia massa a puesto i la motivaciò m'anava a estones. Un treking amb molt de desnivell em va tornar a fer veure que no era el meu raid i tot i que tenia que passar-ho be, no podia, l'esforç era alt i no trovaba el punt per animar-me. Un barranc curtet, amb mes de mitja hora de neutralització i uns patins amb la foscor, van acabar de rematar-me, el cansament era constant i no recuperava, menjaba, bebia, pero no hi havia manera, un parell de gels amb els patins, beguda amb sals, però no podia i amb el cansament i el tarro vençut vaig parar, l'obciò de que vingues el Joan a recollir-nos feia estona que em rondava.
Les rampes a les cames de desprès em confirmaven que no anava be, pero es dur fer parar l'equip i no poder continuar.
L'espera fins que ens van recollir, el millor del raid, gracies nois.
El raid va continuar i va ser dur, foscor, boira i fred juntament amb una pluja fina que no parava, va ficar les coses molt coll a munt a tothom, finalment el raid el van acabar tres equips, curiosament, amb el que nosaltres haviem coincidit en les ultimes etapes van fer tercers i van arrivar a les 11 tocades de diumenge, mes de 25 hores de raid, que estic segur, que en les condicions que estava, jo no hagues pogut fer.
El regust es una mica amarg, no poder acabar em serveix per altres curses, però la temporada tambe ha sigut una mica especial i al final, el balanç es força possitiu, l'any que be, intentare tornar-hi i fer-ho el millor que pugui, sempre hi quant les lessions em respectin.

Isra

Duatlo de Nuria

2009-10-05T20:31:00.002+02:00

Duatlo mitica, es per això que aquesta era la quarta vegada que hi participava, i com que no he pogut preparar-la com m'hagues agardat he decidit gaudir de la prova.
Sortida en bici a les vuit del matí, gens de fred i amb companyia del Jaume i el Marc començo la cursa, deseguida em quedo sol i vaig fent a un ritme que em permet parlar amb el Guillem, anem junts amb bici i un bon tram de la pujada al puigmal tambè la fem junts.
Un cop al cim decideixo vaixar amb cura, la propera setmana tenim raid i no es lloc ni hora per fer-me mal, el Pere Merse em pilla i tira avall, va molt motivat.
A Nuria el Marc i jo anem un bon troç junts, parem a un avituallament i continuem cap a font d'alba. Al tram que planeja fins a font d'alba el faig corrent, les sensacions son molt bones, tampoc he anat a fondo i puc apretar correns.
Ultim tram amb bici de baixada, tram molt rapid que ens porta a la meta, novament a Queralbs.
Entreno complert de cap de setmana que anira de conya pel raid.
Ara a preparar trastos i anar cap a Burgos.
Isra

JA ENS TOCAVA

2009-09-28T16:26:00.005+02:00

Doncs si, ja ens tocava, com deia l'Ivan.
Cap de setmana de Raid, a la provincia espanyola de Cuenca, paissatje arid, amb relleu i poca vegetaciò.
Amb un dia molt caluros i desprès de 15 hores, ens esperava una tirolina per ficar punt i seguit a la primera etapa del raid, que ens havia fet anar a dormir no tenin gens clar com anavem a la classificaciò.
Un raid que començà a les 10 del matí amb una trekorientaciò pels voltants del poble de Alvarate de las Nogueras, la calor marcar les condicions del Raid i els barrancs i turonets ens ensenya el tipus de terreny de joc.
La segona prova, una BTT amb mes de 800 metres de desnivell, ens fa retallar llocs a la clasificaciò, sortim tercers de la transiciò, passem als Forum, amb problemes per la calor i anem a la caça dels primers, els Aventur que han sortit molt forts.
Anem amb els gallecs del Gallaecia, que s'apunten a la festa i fem junts el tram de Btt.
Fem el canvi, deixem les bicis, sortim correns i tornem a anar junts amb els gallecs, aquest cop la prova es un tresc, un dur tresc.
Aquí, amb una ruta mes encertada per part nostre, aconseguim deixar-los i hagafar temps a favor.
La pujada amb un desnivell de mes de 500 metres fins una cota, ens fa passar la part chunga del raid, aquest cop la calor ens passa factura i és amb l'ajuda de l'Eli, espectacular com sempre, que puc arribar al cim.
Un cop al cim pillem una pista i comencem a trotar suau per recuperar, trevall de equip, problema solventat.
Un cop al barranc, amb el neopré ficat i dintre d'un aigua freda, el globo s'ha passat, però amic, el patiment no i les cames comencen a enrampar-se, però al veure aprop als Aventur, amb els mateixos problemes, apretem i ens fiquem primers, enrampat, pero primers.
El llarg barranc no s'acava mai, les dents anaven com a castanyoles, crikiki, crikiki, de cop un control, baliça i a saltar.

- Apa home!!!
- Ara ha saltar??
- Doncs si!

La noia del control molt amablement ens convida a fer-ho i com no hi ha mes remei..............
Finalment la sortida, el Xic que ens espera amb uns entrepans i unes gominoles que no tenen preu.
Com a pollets ens treiem la roba molla i ens fiquem de seca i..........
Sortim amb les bicis, penúltima etapa, amb un petit aventatge sobre els segons que, es queda en no res desprès d'un petit dubte i ja tornem a estar el tres equips junts jugant a despistar, així fins al Kaiak.
Aquí l'Eli i jo remem i l'Ivan va a fer una orientaciò especifica, al sortir de l'aigua ja ens espera, un altre cop xops, ens tapem una mica i pillem les bicis per marxar.
De sortir, sortim els primers del bucle del kaiac mes orientació, ens havien neutralitzat a tots i no tenim massa clar la diferencia que hi ha entre els tres equips, així que decidim anar a fondo fins els seguent canvi.
La nit es el nostre ambient i sempre anem be, aquest cop no es diferent i anem directes al seguent canvi.
Un cop mes el Xic ens espera i aquet cop es un caldo calent el que ens tenia preparat, es l'última transiciò i toca un tresc de 8 quilometres que el fem correns fins l'arrivada, aqui la tirolina i la dutxa, es el que ens quedava.
Son quarts de dues de la matinada i em arrivat a meta.
Desprès de dormir com a troncs i esmorçar mes o menys be, anem cap el circuit de la duatlò, un cop allà mirem la classificaciò i.............. SSSSSIIIII

Primers, brutal, ja ens tocava, home.
La duatló, com si el cansament del dissabte no hi fos, la fem a fondo i tornem a ser els millors en elit,
A meta, amb l'abraçada de l'equip, l'esforç i patiment queden tapats i l'alegria del treball ben fet per tots es merescuda recompensa.

Isra

DIADA 2009

2009-09-14T16:21:00.005+02:00

Aquest any, aprofitant la Diada, he anat a fer Montanya, si si, Montanya.
L'ùltim cop, al pic d'Alba, no vaig poder disfrutar massa per les condicions del temps,
però aquest 11 de septembre el sol lluía a tope i va ser perfecte per pujar la Punta Alta de Comelesbienes.
Dijous a la nit, desprès d'un viatge de quatre horetes i molt de xerrar, vam dormir al parquing de la pressa de Cavallers,

SHUUUU!!!!!! Que no s'enteri ningú.

Be, a un quart de set, tots en peus, menjar alguna coseta i camí, cap el refugi Ventosa i Calvell. Passeig idoni per anar agafant el ritme i poder gaudir de l'entorn maravellós que ens regala el Parc.
Passat el refu, creuem el riu i enfilen el camí que ens porta cap el cim triat, la punta alta, com be marca un indicador de fusta al mig del camí.
Pujar mica en mica, gaudir del paissatge i passem per l'estany de la roca, curiòs nom, ja que no es van menjar gaire el jerro, al mig, com el nom indica te un bon roc.
Continuem per una tartera que va guanyant alçada, per introduir-nos a una canal, amb un fred dintre, que pela.
Un cop al coll, el sol ens escalfa i ja no mès queda, enfilar cim.
Uns minuts bones vistes, riures i menjar.
Ja el tenim, ara a baixar, nova canal que fa esforçarnos per arrivar als estanys de Comalesbienes, un cop al cami de fites, no gaires per cert, baixem pel torrent del mateix nom, en una baixada amb molt de desnivell, que ens porta novament el parquing.
Vuit hores de travessa, un tres mil mes al sac i mes de 1500 metres de desnivell a les cames, Visca la diada!!

Dissabte, per treure les agulletes, sortideta en bici de carretera pel Penedès, pujar les colines, anant a buscar Avinyonet i cap a Begues per tornar per les costes, desprès de 80 quilometres, quasi mil de desnivell i tres horetes, no se si son agulletes el que noto, però les cames no van massa catoliques.

Diumenge per acabar de fer el pont, cursa de BTT-O a Banyoles, circuit molt guapo i divertit, mes si tenim en compte que sempre em perdo. Aquest cop menys que altres vegades, tambè he de dir que vaig apuntar-me en iniciaciò llarga, que deunido per ser iniciaciò, el mapa tenia tela.

Be Diada aprofitada al màxim i esperant que torni un nou cap de setmana, per tornar a apretar una mica mes, em d'afrontar el raid de Cuenca i la Duatlo de Nuria en condicions, desprès de la desfeta a Villalonga, duatlò que no em va be mai, pero he d'intentar empatar els dos propers anys, ara per ara ho deixarem així.

Villalonga 2
Isra 0.

Isra

ROCK&SILVAROLL

2009-08-29T23:32:00.008+02:00

Dissabte a la nit amb pla alternatiu, incurssiò nocturna al Balco, be la primera idea era anar al pic de l'aliga, però uns nuvols que deixaven anar de tant en tant una mica d'aigua m'han fet canviar els plans.
Btt, motxilla, sabates, casc i el Silva.
Sortir a les deu de la nit de casa, amb la bici, tot equipat, amb una llum al cap com si d'un far es tractes, fa que els veins parlin, es més crec inclus que diuen que soc una mica raro, ostres, raro no, deixem-ho en diferent.
Doncs si, en tenia ganes i de fet m'ho he passat pipa, tot el camí del Mas de l'Artis amunt, pujar pel balcò, amb paradeta per gaudir de les vistes i fer unes fotos, tot sol, sense que ningú et digui res, sense sentir veus, amb la pressencia d'algún mussol perdut, que segur no entenia, que fotia un pallo per allà, a aquelles hores, amb un llum al cap i en bicicleta.

Les experiencies son això, experiencies i les em de viure per nosaltres mateixos, de fet, quant fem alguna cosa nova, ens pot agradar mes o menys, però no ens deixa indiferents, el fet de plantejar-nos fer-la, ja ens fa estar vius i tenir un neguit, si aquesta cosa la podem fer, ens fa viure-la i treure el neguit del cap, però si el que dessitjavem fer, el que em plantejat, surt be, ja es la llet.
Això, es començar a fer petites cossetes, petits neguits, per desprès poder-ho fer amb altres.
De fet, em ronda un projecte pel cap que.................

Isra

DESCENSO A SACO 2009

2009-08-23T21:19:00.004+02:00

Amb aquesta ja he et cinc, el problema, que tot i que cada any puc baixar mes o menys el temps, hi ha mes competencia, ja que la penya d'Alcañiz s'ho hagafa massa a pit i no deixan que ningú els hi pugui trepitjar el terreny.
Aquest any, juntament amb el Juanjo i amb mi, el Xavi tambè ha vingut, així que tots tres em pogut gaudir d'aquesta prova.
La sortida com sempre del prat, tots a tope fins el revolt de la carretera, una mica de pujada enfilant la pista i a tope.

Enguany no he fet la meva millor sortida, m'he adormit una mica, però he pogut anar remuntant, llàstima del grup que he pillat al final, que m'ha fet una mica de tap per pillar a mes penya pel devant, però les forces ja no les tenia per fer massa mes.
Les pulsacions a tope, mitja de 168 pulsacions per minut i una velocitat mitja per sobre de 30km/h, que per ser BTT i pista ja esta be, ara puc entendre per que els arbres passaven tan aprop en alguna curva, ja que la pista s'en feia estreta.
Els dos últims quilometres en pujada ja fan la seva, les cames no donen per massa cosa mes, així que aquest any el 21, cada any mes "pa tras", però una bona estona de riure i de compartir amb una cursa que ja es un clasic de l'Agost a la Fresneda.
Isra

Benasque

2009-08-14T21:18:00.004+02:00

Nit de calor, de les que no pots ni dormir, a quarts de cinc em llevo, porto dies donant-li tombs, em decideixo, motxila i cap a Benasque, primera idea, pujar l'Aneto per la normal, vaig sol i tampoc voldria liarla.
Carretera i manta, a dos quarts de deu ja estic pujat a l'autobus, be, els cuatre ferros amb rodes que et pujen per la pista, això si, a un modic preu, desprès tenim uns altres la fama.
Seguim, a les deu començo a caminar, en 1/2 hora ja estic al refu de la Renclusa, però com hi ha molta gent que va passejant en direcciò a l'Aneto, canvio de cim i de direcciò, vaig cap al pic d'Alba, cim que no hi fet.
Desprès de passar pels ibons de la Renclusa, començo a enfilar amunt, seguin el camí i mirant de tant en tant el mapa vaig fent camí.
Paso un parell de torrents i ja estic gairabé al coll, però fa estona que trona i no ho veig gaire clar, torna a tronar.

- Es massa d'hora, van dir que plouria a la tarda!!!

El cel es negre, els meus pensaments també i totes aquelles histories de tempestas i llamps que sempre s'explican als refus, avui les tinc al cap, sí, sí, soc valent però no tant, així que..................
Un cop a cobert, els refus son per això, faig servir el canvi de l'autobus per fotrem una Colaloca, el cel, cada cop mes negre i mes sorollos.

Un cop al cotxe, dinat i canviat comença a ploure, dormirem una mica.
Definitivament veient que no para de ploure, torno a decidir.
Ja m'he tret el que em ballava pel cap, pujar al Piri, ara toca ballar de veritat. Festa Major de la Geltrú,
Apa que falta gent!!!!!!!!!!!

RAID AS PONTES

2009-07-13T22:57:00.005+02:00

Si dic, que, en 72 hores de cap de semtmana, soc capaç d'anar de Catalunya a Galicia en cotxe, correr un Raid de 18 hores, 16 del tiron, dormir cinc, tornar a correr diumenge, fer un apat i tornar de Galicia a Catalunya......si, si, boig
De fet, ara mirat així em fa gracia, es la bogeria que em fa sortir del dia a dia, desconectar de la noria del mon i fer allò que m'agrada.
Si dic, que es el meu esport, que el terreny de lloc es la montanya, que mai es igual, que som un equip, que dintre de l'esforç de la cursa, encara som capaços de fer broma i riure, que un got de caldo pot tenir un valor incalculable i que una abraçada de l'equip en superar un nou repte es una de les millors sensacions que es poden tenir, tot això, si no es viu, es molt dificil d'explicar............
El Joan, l'Ivan, el Toni i jo, plantejant coses per fer a l'estiu, feiem del viatge, una tertulia, així matavem el temps, a banda d'un perdal que es va esclafar a la furgo, fins a As Pontes.
Sopar i dormir per poder estar el maxim de descansats, encara que faci gracia, tambè descansem.
Raid llarg, dur i amb uns paissatges brutals, no es que anes badant, be una mica si, però l'entorn be que valia una ullada de tant en quant.
Boscos selvatics, prats silvestres i rius expectaculars feian del terreny de lloc un mon salvatge, on els cavalls corrien, les vaques ens miraven i no enteniem massa com a As Pontes no li van ficar el nom de Springfil ja que la central termica sembla un mal acudit al cor mateix de aquest paratge, on podrien viure perfectament els Simpson.
La cursa va anar molt justa entre els nois del The North Face i nosaltres, ultimament sembla la constant d'aquesta lliga, al final 18 minuts a favor d'ells i un segon lloc amb bon gust de boca, ja que no teniem massa clar com aniria el tema.
En cursa bones sensacions, portant en tot moment el nostre ritme, sumant i sumant punts, dient algun que altre acudit, mes per falta de sang al cap, que per exces de simpatia i sobretot amb ganes de fer-ho be.
A ganes no ens guanyen i a rucs tampoc, el meu primer Raid de la lliga Espanyola d'aquest any es ara per ara, un nou punt de sortida.
Ara a descansar uns dies, un esguinç te la culpa, al final, es el cap el que mana i aixó es bo saber-ho i també comprovar-ho.

MENTE SANA IN CORPORE SANO.

Isra

La Cursa de la Talaia

2009-07-07T21:08:00.005+02:00

Ostres, ostres, ja savia que quan l'Ivan em deia que anessim a correr la llarga passaria calor, una cursa de montanya, a les sis de la tarda i al mes de juliol son pistes mes que suficients per encertar-ho, pero es clar, tenim alguna cosa al cervell diferent a la resta i allà estavem, amb les bambes, els bidons d'aigua i moltes ganes de passar-ho be.
Sortida del Camping de Vilanova, a la primera baixada es comença a estirar el tema i ja no va parar. La pujada de les perdius, un forn, el sol que queia a plom, ens esclafava, del terra pujava foc, com si els de l'infer tambè volessin afeguir-se a la festa, per les cames em rajava aigua i la roba no podia amb la suor.
Vaig decidir fer la meva cursa, si que es un entreno mes, ja que encara no estic per anar a tope, però em feia gracia tirar una mica, no podia, savia que si m'esforçava al principi o pagaria mes tard, els cos tambè m'ho demanava, aixì que fins el cim dels Tres Partions em vaig dedicar a fer camí i reservar forces. Alla l'Issac em va passar una mica de sindria, vaig menjar i vaig començar a tirar una mica mes, la gent ja anava mes tocada i jo podia anar un pel mes rapid.
De lluny vaig veure a la Yolanda, vaig anar amb ella un tros, a la trialera de casa alta, vaig apretar una mica mes i el fet de anar passan gent m'animava. Un cop a la pista tornava a engrescar-me fins l'entrada del GR, vaig portar a les noies que es jugaven la segona i tercera posiciò fins el mortirolillo.
L'arrivada un festival, refresc i cap a la dutxa.
Una cursa amb un recorregut molt maco, felicitats Joaquim, despres de estar el ultims anys col·laborant, em va fer gracia poder correr, l'any vinent segur que repetim.

Yolanda esperó no et fessis massa mal, segur que la propera no caus, anim.
Felicitats a la resta l'Ivan, el Toni, l'altre Toni, el Javi, l'Oscar, el Manu, el Gerard ....

Isra

COM ANEM.............

2009-06-30T17:39:00.006+02:00

Cada cop que aquest cap de setmana escoltava COM ANEM?, m'adonava de que els meus companys em treien uns metres i havia de apretar per no despenjar-me, era el meu primer Raid de l'any, desprès de tot ja tocava començar.
Dissabte matí, Matarò, l'Ivan, el Xic, l'Oriol i jo feiem de dos equips un de sol, tambè hi eren el Jaume i el Joaquim, ells anaven mes a la seva, nosaltres haviem decidit fer-ho com a entreno i anavem portant l'orientaciò entre tots, anavem a pams, però en algun lloc vam dubtar i tambè ens vam perdre. La cursa comença amb una sortida rotllo Lemans, bicis a terra i tots corrents un metres per agafar-les i sortir pitant, primer tram per rieres de sorra fins a un dels parcs que envolta Matarò, allà orientaciò especifica, feina d'equip i l'Oriol sense mapa va ser capaç de trovar una fita de les que es resistia. La bici que venia desprès, era durilla, amb desnivell i amb un mapa que ens costava d'entrar-hi. Un nou canvi i a fer un tresc, tot buscant uns dolmens, amb una forta calor, va ser una de les proves claus, bosc amunt, bosc avall i un mapa que continuava resistint-se ens dificultava avançar amb normalitat. Al final del tresc prova de cordes, rapel, escalar i yumar, tots junts correns cap a les bicis i a buscar la platja a on ens farien nedar, COM ANEM, de cara a vall, per una riera que es deixava fer i veient la meta a prop, anem a TOPE.
Finalment, quarts i cinquens, set hores d'entreno plegats, mes de mil metres de desnivell i bones sensacions, el Jaume i el Joaquim un bon segon lloc.
Un bon primer tast en un open raid, molts equips, molts voluntaris i una molt bona organitzaciò.

Per diumenge teniem un altre entreno, aquest cop a Sant Joan de Mediona, una btt Orientaciò preparada pels Senglarsbtt, una prova diferent, amb mapa a la bici, tenint mes cura dels camins que no pas de la força.
Aquest cop erem el Xavi, el Ricard, l'Ivan i jo.
Durant la cursa, em vaig anar creuant amb els companys, tots amb les bicis, el portamapes i cap ficats dintre del plano intentant no perdres com jo feia. A mi, amb les cames una mica cansades i amb no massa traça, de moment, per això de l'Orientaciò en bici, no em va anar massa be, però va ser un bon entreno, a l'Ivan li va anar millor, va guanyar amb molta autoritat. Juntament amb el Xavi i el Ricard vam poder xerrar de tornada, dintre de la furgo, del que ens queda encara per apendre i de que a la propera segur que ens va millor.
Ara per ara, encara estic per arrivar-hi però estic al camí.

Cap de setmana complert, gracias Juanjo por la Oiz, valla pepino, sin ella no hubiese podido disfrutar de todo esto.

Isra

CANVI DE CAVALL

2009-06-23T10:52:00.003+02:00

No es del tot un canvi de cavall, mes aviat un canvi del color del cavall.
La que portava fins ara va dir prou, no se encara per que, però el cert es que el quadre es va fissurar.
Ara, encara que content pel canvi, tambè em dona una mica de nostalgia, son molts moments bons, moltes hore de patiment, molts camins descoverts, moltes trialeres baixades i moltes hores junts, hores de pensaments i reflexions, hores d'arreglar el món, hores de pair emprenyamentes, hores de preocupar-te de tot, hores de preocupar-te de res, hores de riure i alguna hora de plorar.
Es com si aquest quadre, hagues assumit la meitat dels meus mals, com si el meu patiment es veies reflectit en ell.
Es com si de cop, ara, que comença un nou temps, hages dit prou, posant fí a un temps d'esforç, un temps de lluita, un temps passat i deixes pas al nou temps, un nou temps que esperem sigui igual o millor que el passat.

Isra

CONSERVANT ELS FILS

2009-06-15T17:25:00.003+02:00

Cap de setmana de tot i variat, començant dijous amb una sortida amb bici de les bones, de les de rialles, de les de ritme i de les de pique, riure, suar i gaudir de la companyia, de l'aire i de l'asfalt.
Divendres mes rialles a la feina, la veritat que si no fos pel recolzament que tenim entre els companys, les hores serien molt mes llargues, a la tarda reuniò amb els companys de la CGT, contranst d'impressions, emociò i bont rotllo, sopar i unes birres a l'Avenc, el recomano, música roquera a tope, Led Zeppellin, ACDC, Los suaves.............BRUTAL.
Al matí, amb molt de son i una mica de ressaca, cap a la Plana Novella, 50km de btt, 900m. de desnivell, bones sensacions i un bon tomet.
A la tarda birres al celler amb la penya, que sempre va be.
Diumenge de pati, piscina i relax, però no mes fins les 7 de la tarda que vaig anar a correr una horeta a fer unes pujadas, ducha i sopar.
Amb tot això i estant a casa, he pogut estar amb els que sempre hi son al costat i que de vegadas no ens adonem de l'importancia que tenen per a nosaltres, compartin molt de temps amb ells, ens aguanten, ens cuiden i sobretot ens fan riure.

Isra

ADAPTARSE O PALMAR

2009-06-08T20:57:00.004+02:00

Es fácil navegar con viento a favor, todo sale bien, somos buenos, tenemos un equilibrio, todo lo analizamos desde nuestra seguridad....... lo realmente bueno es saber navegar cuando todo va en contra.
De ahí se aprende, de estar con el agua al cuello, de no saber cual puede ser la mejor solución, de apostar por lo que realmente crees que es lo correcto, si despues de esto salimos mas o menos indemnes, hemos triunfado, más que teniendo o ganando cualquier cosa cuando todo va a favor, por que realmente lo que hemos conseguido solo lo sabemos nosotros y por eso tiene mucho valor, por que lo compartimos solo, con quien creemos que se lo merece.
Apostad siempre por vosotros, siempre se sale adelante, Fuerza y suerte.

Isra

FELICIDIDAS

2009-06-05T16:40:00.002+02:00

Creo que para el que escribo esto nunca lo leerá, pero me apetecía ponerlo aquí.
Siempre me gusta buscar el lado bueno de las cosas, buscar lo positivo, intentar aprender y siempre, siempre, intentar sonreir.
Lo de sonreir es porque lo necesito, no cuesta nada y me gusta ver ese gesto en la cara de los que diariamente me rodean, mis compañeros del trabajo, en casa, mis amigos.....
Tiempo a tras, no mucho, pero algún tiempo a tras, en mi vida, surgieron inconvenientes, en el curro, en la familia, en mi salud, en la salud de alguien muy especial, todo eran complicaciones.
Sonreir era complicado, pero sabía que un día podría reir y hablar de lo que pasaba.
Día a día, viendo el esfuerzo de mis compañeros de curro, el apoyo de los mios en casa, la fuerza de lucha de él y viendo que: com diu l'avi, "qui dia passa any empeny", estamos hoy aquí, luchando por seguir con nuestros derechos en el curro, menos de los que eramos, pero siempre todos muy presentes, evolucionando como persona, intentando mejorar, quitando los lastres inútiles y escogiendo a los que de verdad vale la pena tener cerca. Dedicando mi tiempo a quien me llena y me alegra y sobre todo, escuchando, que solo necesitas unas sesiones más y que el maldito mal desaparecerá.
Ahora solo necesitamos seguir igual, animandote como tú nos has animado, viendote lo fuerte que has estado y sintiendo lo cerca que te sentimos para mucho tiempo más, eres un pilar para esta familia, un pilar inamomible, un pilar imprescindible, gracias por enseñarnos, gracias por seguir luchando, gracias por querer vivir y sobre todo, felicidades campeon.

Isra

BTT Vilanova

2009-06-02T20:30:00.002+02:00

No se com poder expressar una sensació que tinc.
Normalment escric i tot el que vull treure em surt, mes o menys fluid, pero surt.
Per necessitat escriure sobre un tema, que molts de vosaltres, potser no enteneu i altres potser si.
Quan algú, hagafa un compromis, depenent del seu taranna i de la seva voluntat i motivaciò, s'esforçará mes o menys.
Be, aquest any ha sigut dur organitzar la Btt de Vilanova, primer per que hi ha hagut un petit canvi de filosofia, tambè un canvi de ubicaciò i un canvi en l'organitzaciò de tota la prova, aquets canvis supossen unes accions, mes o menys encertades, pero noves per tots.
Altres anys, repartiem la feina i apreniem un dels altres, tots hi ficavem il·lussiò i sempre hi havia gent per ajudar, mes o menys interessada, però hi venient.
Aquest any m'ha dolgut que, ha banda de com a anat el tema de la cursa en si, dels constants boicots en el marcatge del circuit i de que la gent amb raò es queixes, el que mes em dol, es que persones les quals hem ajudat en moltes altres organitzacions d'esdeveniments, puguin riure i fer conya per que les coses no han pogut sortir el millor posible.
Considero que riure del sacrifici dels altres no es de ser legal, mes, quant si aquest sacrifici es fa per amistat cap als organitzadors, sense voler res a canvi, que es con haurien de ser les coses, nomes pel fet de que a casa nostra s'hi puguin fer diferents activitats, de les quals, els que estem ajudant no podem gaudir.
No trobo justa aquesta actitud, a mi no em fa mal, per que com sospiteu, sempre penso malament de vosaltres, ho sento pero soc així, que sigueu feliços i que tot el que feu sorti be, jo a diferencia de vosaltres, continuare ajudant a poder fer coses a casa nostra.

Isra

RUESTA

2009-05-27T19:09:00.007+02:00

Habíais escuchado nunca este nombre?
no?
Ruesta es un pequeño pueblo entre Jaca y Pamplona, está situado encima del embalse de Yesa y tiene la magia de los pueblos que enlazan el Camino de Santiago.
Deshabitado desde los años sesenta, en el, solo queda el albergue, regentado por un pequeño grupo de personas con una ilusión, poder dar vida a un pueblo casi abandonado.
El fin de semana pasado, con unos buenos compañeros de viaje, decidimos ir a echar una mano, el camping estaba, después de las últimas lluvias, selvático, así que armados con corta césped, rastrillos y muchas ganas, nos pegamos un tute de la leche.
El hecho de trabajar codo con codo, sin nadie que diera ordenes y con el reto de dejarlo lo mejor posible, nos empujaba para poder realizar los diferentes trabajos, las cervezas y las risas también ayudaban claro.
Pero sobretodo, el hecho de currar durante esos días por dormir y comer si que me hizo reflexionar. Poder utilizar el cambio, el trueque, el trabajo por la comida como moneda de cambio, daba un aire diferente al trabajo realizado, lo revalorizaba, era como un pacto, como estar en un lugar donde se podía conseguir salir del circulo, de la rueda, del mundo diario donde si no tienes dinero no vales, era como si cada gota de sudor, como si cada golpe de rastrillo o cada golpe de hacha, afianzaran un trato de veras, un pacto, sin contratos, sin historias, era elevar la importancia de la palabra, del compromiso de trabajar, del compromiso de cumplir.
Unos días duros de trabajo, pero grandes de nuevas vivencias, no siempre uno puede compartir con buena compañía de estas nuevas sensaciones.

Dentro de nuestro individualismo y de nuestro egoísmo, nuevas sensaciones que nos agradan, compartidas, nos hacen más bien del que pensamos.

Isra

TOT ES NORMAL?

2009-05-19T16:15:00.002+02:00

No sé si era el millor títol, però no es normal que no recordi quant van deixar de fer soroll als voltants de casa, no es normal que totes les obres les fàcin de cop i no es normal que no pugui fer la mig diada, no em deixen!.
Com no ha de ser normal que surti a entrenar?
Si no puc estar a casa, he de estar en un altre lloc, no?
Doncs si, ara per ara puc fer-ho i es l'estona que em puc desfogar,
Bicicleta + kilometres = cansament,
amb aquesta fórmula, de moment, no les carrego contra el pobres paletes, que ara per ara i tal i com va el país, tenen molta feina en aconseguir tenir feina.

Amb la calor, tinc ara la millor epoca per poder sortir fins tard, poder disfrutar de les ùltimes llums del día i poder passejar amb la bici pel meu territori, un territori de vinyes y de desnivells suaus que fan d'aquestes passejades una motivació continua.

Anar per la carretera, amb castellet al fons i el pantà ple a petar, es un marc inmillorable per poder disfrutar de la bici de, pujar petits colls, com si fossin grans ports, empalmar carreteretes, població amb població, com si d'una etapa d'una gran volta es tractes, pinars, vinyas, petites poblacions.
No per haver-ho vist cent vegades, un es cansa de tornar a passar, es necessar-hi per poder sortir del dia a dia i poder veure com canvia, com les llums, les boires, l'humitat, fan que el paissatge es transformi com si tingues la necessitat de mostrar-se diferent cada dia, fent servir una mena de magia per apropar-me mes al seu entorn, fent-me sentir part necesaria i cautivant-me dintre d'aquest marc natural.

Ja es hora de tornar, ara amb la BTT per camins diferents, aquets parlen de l'interior del paissatge, arrelan molt mes a dintre, però aquestes sensacion seran per un altre dia.

Isra

FANG I ROCK

2009-04-13T18:07:00.002+02:00

Si et donen una setmana de festa a la feina, tu que faries? aprofitar-ho!!!!!!!
Doncs sí, a aquesta setmana li he pogut treure profit, tot i la pluja, tot i el fang, tot i la meva esquena i tot a tot, al final he pogut divertir-me com feia temps, amb la bici de carretera, fent quilometres, trovant sempre algú per xerrar una estona i pedalejar plegats. Sortint a correr, que encara que ha sigut un parell de dies, han sigut molt intensos, amb pluja, prop de la mar i veien com aquesta estava emprenyada amb tothom. Amb la BTT, aquí si que ha sigut espectacular, aigua i fang, fang i aigua i jo a ja, tot brut i saltant de toll en toll, per pedriscalls que semblaven vidres i per camins anegats, brutal! territori de lloc espectacular, com feia temps.
Poder sortir dia si i dia també, arrivar brut, netejar-ho tot per al dia seguent........mes del mateix.
Desprès d'aquesta setmana, buff, a la feina.......................
Això sí, nomes caldrà tencar un moments els ulls, pensar en tolls, fang i bici, amb rock al MP3 per carregar piles i continuar amb ho que toqui.
Rock i Bici per tothom i a la vostra salud, que convido jo.
Sort
Isra

Sol Solet

2009-04-09T13:39:00.002+02:00

Si senyor, sol solet i no es la via d'escalada no, es que avui a fet solet i he pillat la bici de carretera per fer quilometres.
No mes sortir m'he creuat amb el Jose i un parell mes que ja tornaven, no ho entenia massa o han sortit molt d'hora o el tomet a sigut cortet, be jo a la meva, ritme i pantano a munt.
Amb aixo que trobo un company i comencem a xerrar, amics en comú, alguna coincidencia mes i uns quants quilometres plegats, arribats aquest punt pujo cap a Torrelletes i ell cap l'Arboç, peró avui tocava anar acompanyat i torno a trobar un altre company, amb aquest vaig mes estona, Les Massuques, Els Monjos, cap a les Conilleres i anar fent quilometres entre xerrar i pedalar.
La sortida a sigut profitossa, d'aquelles que fan afició, son un d'aquells dies que pots anar per una carretera tot sol i desobte surt un col·legue que no coneixes de res, peró que es igual, teniu coses en comú, la bici, coneguts, recorreguts, experiencies i aquell dia que semblava un mes, es trasforma i es d'aquells que despres recordaras per haver pogut gauidir de la bici en comanyia.
Gracies companys de fatigues i fins aviat, ens trobem a la carretera o la muntanya, pero ens trobem en bici, aixó si.
Isra

SEMPRE A LA MEVA

2009-04-07T17:59:00.002+02:00

Continuem amb el mal d'esquena, no se si es per la lessió o per que em faig vell. La meva sort es que normalment m'adapto a el que hi ha i ara vaig fent, amb mal a l'esquena pero vaig fent, no se si tornare a petar o no, pero jo ho he de probar. Ara per ara nomes son molesties, amb la bici vaig millor, corrent es quant fa mal, pero despres que semblo un avi.
Tot aixó et fa pensar, mira que si....... i si fes........ no pero allo......... res, l'aire a la cara, la sensacio de menjar quilometres i el poderentrenar de moment em poden.
Apa a seguir entrenant i ja veurem qui pot mes si el dolor o el meu cap.

Isra

KE NO ME PASE NA!

2009-04-02T16:12:00.005+02:00

Si, esto ya funciona, empezamos con las salidas en bici de carretera, seguimos con algún trote suave por el paseo y ahora ya empiezo a correr por el monte. La dieta la llevo mejor y aunque vengan cumpleaños, no como pasteles, eso si que es duro para mi.
Entrenar también es duro, solo los momentos que paso con mis amigos son mas agradables ya que su compañía siempre es buena, siempre están ahí y si encima, aparte de acompañarme, me dejan que les ponga la cabeza como un bombo de mis historias y mis paranoias, que mas les puedo pedir? Gracias por aguantarme.
La suerte de todo esto, es que al final, después de muchos días malos, de malos ratos, de sufrimiento de penas y fatigas, te das cuenta de quien vale la pena y quien no, siempre tienes aquellos que crees que cambiaran, a los que ya sabes que no cambiaran y a los que sabes que no te fallaran, estos siempre están ahí, los demás, no los busques por que no los encontraras. Se piensan que no te das cuenta que se esconden, piensan que les pedirás algo, piensan que tienen mas a perder, piensan que les recriminaras sus acciones, piensan..........el problema es que realmente no te conocen, no te conocen porque nunca han querido conocerte, no saben que nunca los buscaras, no saben que nunca les pedirás nada que no sea amistad y que al final lo que hagan te dará igual, porque sabes que no merece la pena el tiempo que se pierde en ellos.
La personas no decepcionan, son las acciones de algunas de estas.
Gracias a todos, por que de esta manera se quien vale la pena, al resto:
Salud i suerte.

Isra

I ARA EL............TRES

2009-03-08T19:50:00.002+01:00

Be, un cop ja he superat els cumpleanys, ho dels pastissos em porta de cul, començarè a mirar-me el menjar, dic mira, si no me'l cruspire tot. Els que pillem pes facilment tenim un problema afegit, així que a fer dieta.
Això del pes es la llet, sembla que arroseguis jo que se quants quilos, i de fet no son tants, be uns quants si.
Començar a correr i a sortir en bici, em fa sentir-me be, les molesties van minvant mica en mica i tot això m'anima, el problema es que vaig molt a poc a poc, pero crec que es el millor camí, si corro mes potser em podria tornar a lesionar i es el que no pot pasar-me ara. La base es molt important i ara toca fer-la, ja arrivarem a temps on es pugui correr mes i mes ràpid.
Ara estem al Tres, ja vindran els seguents.
Salud

UN ALTRE PAS......................SEGON

2009-03-01T09:56:00.002+01:00

Tornem-hi, sensacions que feia temps no sentia, el fred del matí al cos, la fina pluja a la cara, l'olor a humitat de la muntanya, poder correr........... joder es la bomba, poder correr si, feia molts dies que no corria un hora seguida i avui he pogut fer-ho.
Això ja pinta d'un altre color, encara no es de color de rosa, pero tampoc es negre fosc.
Ja em començat i això es el que importa, començar, tindre un objectiu i anar a buscar-ho.
Isra

COMENCEM ....................1ª

2009-02-23T20:05:00.001+01:00

Doncs si primera, la primera es la primera i avui he començat la rehabilitaciò, a que de que? doncs de la esquena, m'han dit que la tinc feta un nyap i com que encara em queda corda per estona, si no trenco mases coses mes, estic fent la base per poder tornar a tenir la maquina a punt, primer objectiu, estar be, segon...............
Isra

TORNEM-HI

2009-02-22T19:24:00.003+01:00

Després d'uns quants dies dintre d'un remolí d'esdeveniments, avui el sol carnavaler m'ha picat l'ullet.
Tot mica en mica va tornant a estavilitzar-se, després de les pluges torna el sol, es posible que amb molt de fang i de tolls, pero torna, ara toca habituar-se al nou estat de la terra, la feina, es torna a plantar la llavor que hem de recollir mes endavant. Hem d'estudiar de fer-ho de manera que arrelin el mes fort possible.Quant tot pinta magre, veus amb qui pots comptar i amb qui no tant, amb tothom es pot comptar, pero hi ha uns que els tenim mes a la vora que d'altres. Gracies als que esteu mes aprop, ja sabeu qui sou. Els que no ho esteu tant, no tinc res en contra, tots tenim el nostre cami i de vegades ens creuem al igual que de vegades ens separem.
Anims als que tinguin un repte dificil davant i dir que de tot en sortim i que si hara es veu fosc, el sol sempre hi torna.
Avui he vist que estic pre-inscrit a la cursa de Zegama, m'he emocionat, es la millor medicina per la motivació, es la cursa mes bonica que he viscut i aquest any, si la deesa fortuna m'ho permet, podre tornar a fer-la.
Avui estic molt feliç.

APROFITAN EL TEMPS

2009-01-09T20:32:00.003+01:00

Ara per ara no puc entrenar, estic lessionat i encara no se quan podrè començar, el fet es que m'he propossat aprofitar el moment.
Degut a aquest petit contratemps, puc estar a casa i compartir mes temps amb la meva gent, les partides a la quatrola amb l'avi, el tiet, el pare, el meu cunyat o el meu cosi, son una de les coses que he redescobert que m'agraden. Tambe llegir, que ho tenia una mica deixat a banda i poder estudiar una mica, encara que sigui sobre l'orientació que sempre estudio i desprès em perdo.
Estirar, dintre de les poques possibilitats que tinc, es un altre de les coses que estic fent i com no, fer anar el nou portatil, que ja m'en surto força be.
Ara per ara no puc fer massa esport, però ja arribarà el temps de poder fer-ho.
No es moment de forçar i si de gaudir d'altres petites coses.
Isra

KATAKRAK

2008-12-31T16:04:00.001+01:00

Doncs si, ha sigut un katakrak, desprès d'uns dies d'entrenos i passar-ho be ara toca descans a casa, els lumbars han dit prou i desprès d'unes radiografies ha sortit un pinzament a una vertebra amb contractura lumbar.
Això sí, els dos dies d'esqui de montanya amb el Ricard, l'Ivan i el Carles han estat força be, el temps no va acompanyar gaire, pero de tant en tant, també esta be riure i xerrar una mica al voltan d'un bon apat.
Si un dia feiem per les pistas de Ordino, degut a les condicions climatiques, unes quantes pujades i alguna que altre baixada, al dia seguen vam anar al Puigmal, llàstima que el dia no acompanyes tampoc i que a mes, em fes mal, ja que la feinada va ser meva per baixar i la preocupació de tots per sortir d'alla, al final molta estona de passar fred per poder arribar al cotxe i tres enfermeros que em van ajudar a arribar-hi, gracies nois.
Ho millor de tot, la carn a la braça a casa del Carles i les rialles amb "lo puto gusilus"

Isra

CURSA CONTINUA

2008-12-28T21:32:00.002+01:00

El mateix día de Sant Esteve, desprès del dinar familiar, carregem el cotxe i marxem cap a Vallderoures on passarem un parell de dies.

Nosaltres valents com ningu, decidim no fer cas dels avisos de temporal i marxar, es clar que pel camí tindriem sorpresses, Falset nevat i quasi incomunicat, sort dels llevaneus si no encara estem alla.

Be tota aquesta neu m'ha ajudat a gaudir de un paissatje diferent i com no, d'uns entrenos mes divertits, no sempre es pot correr per aquest paratjes i encara menys nevats, cap de setmana al poble amb, entrenos, pluja, neu i tranquilitat, molta tranquilitat.

Isra

CRONOPIC

2008-12-28T21:22:00.004+01:00

Sant Esteve plujos i dia de cursa, sí, de cursa. L'Ivan que rumia massa i ara surt a correr i va i troba just el lloc per fer una crono escalada. Ell, que no es que tingui poca feina, pero s'en busca, la va liar i alla erem 15 fenomens que ens voliem felicitar entre nosaltres el Nadal a la nostra, correns i competint, això si, en familia i de molt bon rotllo.

Felicitar al Jaume per l'estat de gracia en el que esta i a l'Ivan pel divertimento i agrair al Xavi, al Marc i al Ricard la seva feina, imprescindible per poder realitzar la prova.

SEGUINT EL CARRILET

2008-12-24T11:30:00.004+01:00

De vegades un vol deixar-se portar, i això es ho que he fet, tenia ganes de fer un parell d'horetes d'esport per Andorra, però no volia menjarme el coco, ja en tenia prou amb els encarrecs que havia de fer.

Així ke vaig pujar a la Rabassa i em vaig ficar a esquiar, com els antics, els que feien de l'esqui el seu mitja de transport a l'hiver per poder despaçar-se.

Sentirme sol, esquiant, donant els tombs pel bosc, esbufegant a les pujades, lliscant al pla i sentint a la cara la fredor de la neu amb l'escalfor del sol a les baixades, em va transportar durant una estona a un estat molt particular, el meu estat ZEN, montanyes de neu, natura salvatge, esport i tranquilitat, unes quantes especies que formen part del meu millor guissat.

Aprofitant per fer alguna foto i per, desconectar de tot ho que representa el Nadal amb el seu vesant mes consumista, vaig estar gaudint d'un molt bon dia.

Isra

I A LA TERCERA.........

2008-12-22T12:02:00.006+01:00

Sí, sí, va la vençuda, com tot en aquesta vida, les dites son dites, dites que de vagades es compleixen i de vegades no, però quan ho fan, es magnific.

Agafo el cotxe, passo a buscar al Ricard, l'home de la llegenda i el Xavi, que seran els meus companys d'equip, despres, ens trobem al punt indicat amb la resta de col.leges que venen a la cursa, així, l'Ivan, el Toni i el Joaquim forman l'altre equip i tots plegats marxem.

Matí perfecte, trovem el joc a la primera, começo a notar que pot sortir un gran día, sol a la platja de Gava, temperatura bonissima per corre, molts coneguts. Aquest Campionat de Catalunya de Relleus Orientació es, per a mi, l'event esportiu de referencia, del bon humor i bon rotllo,

per que som esportistes i ens cuidem la salut, si no podriem passar per uns hippis del bon rotllo, la pau i l'amor, encara que pensan-ho, crec que una mica si que som hippis.

Tot es a punt i el primer relleu, com sempre, es el Xavi, que surt a per totes, la moto del policia es la seva llebre i no la deix fins entrar en la zona de cursa, fa el millor relleu dels tres i arriba a meta per xocar-me la ma i fer-me sorti. Sortida rapida, tan rapida que em passo la primera balissa, merda, torno enrera, la clico i em fico a cursa, mica en mica vaig trovant les balisses, totes mes o menys be, no tinc cap balissa problematica com altres vegades, no vaig massa rapid, pero si que vaig segur, arribo a recta de meta, veig al Ricard, preparat, esprinto a tope, li xoco la ma i vinga, surt com un sputnik i tot queda en l'aire, pero aquest cop, portem dos relleus i estem en cursa.

No s'ha fet la sortida en massa, que sempre indica que estas esperant i que les cosses podrien haver anat millor.

El Xavi, el Toni , el Joaquim i jo, anem cap a la platja, per veure per on venen els companys, el Xavi veu al Ricard, ve per la platja, amb un bon ritme, li queden dues postes i anem molt be, de cop, el millor moment de la cursa, l'Ivan que era l'ultim relleu de l'altre nostre equip, surt just devant del Ricard arriban a meta uns pocs segons devant nostre.

Exit fantastic, em acabat la cursa per primer cop, despres de tres intents i els dos equips que anavem, em entrat gairabe junts.

Matí de exits per al nostre club, el C.E.AZIMUT, i matí per la historia, ja que en les darreres tres balisses, amb un recurregut per la sorra, entre dunes i amb un terreny molt tecnics, s'ha forgat la llegenda de l'home mes rapid de la Beach, sí, sí, el Ricad ha entrat al llibres com el mes rapids de tots nosaltres. Felicitats Ricard, ja saps que aquest any ho em fet, estem dintre, l'any que ve a per el podium, pero si pot ser no utilit-zis un pseudonim per correr, no siguis tant modest de donar els merits a altres companys.

Esqui de Montanya, per fi!!!

2008-12-18T00:03:00.007+01:00

Ja en tenia ganes, que si neva molt, que si la neu esta brutal, que si quina passada esquiar sense gent............Doncs si tot aixo es cert i ho dic jo.

Set del matí, carregar trastos i cap el Port del Compte, ruta turistica, Gracies Ricard, he conegut jocs que no sabia que existissin, quines carreteres, quin paisatje, no tinc paraules.

Arribem esmorzats, aixo es importat, ens preparem, esquis, botes, pells, aigua, arvas, gorros, guants....

Comencem a pujar, suau, gaudin de la pujada, sense patir massa, anant fent i acumulant metres.

El so de la neu sota els esquis, la sensació de lliscar, l'aire a la cara, la fredor al cos, el remar dels braços. Quines sensacions, quin plaer, esbufegar, suar, sumar metres......

Cim ventat, fa fred, fora pells i a buscar la vall, neu dura, neu tova, alguna plaqueta, caigudes, riures i clase, quina clase, quina tecnica, aquest si que han millorat, m'he de ficar les piles, baixen que sembla que surin, impresionante.

Tornem a pujar, aquest cop fins el collet, les cames cansades ja no em deixen gaudir tant de la baixada, pero la neu esta impresionante, vaig fent eses fins el parking, entreno agrait, mes de 1000 metres de desnivell, tres hores d'activitats.

Ho millor, poder gaudir de dies com aquets.

Matí amb els col·leges, la tarda amb l'avi, que amb el genoll nou que li han ficat encara el veurem jugant a futbol i sopar de cumpleanys de la Vera que en fa tres, que tres son tres.

Isra

Mae

2008-12-16T20:38:00.002+01:00

Començar es dificil, pero si el lloc et porta energia i bons record es una mica menys complicat.

Avui he començat a escalar, no es que ho hagi deixat mai, pero feia molt de temps que no anava al Mae. Estar sol penjat de les preses m'ha fet pensar en hores d'entrenos, metres acumulats sota els peus i dies de viatjar per parets de la nostra terra, fent del cotxe el lloc per afortir els lligams que despres ens uniria al company, per poder superar els nostres reptes.

Isra

Tornem amb l'Orientació

2008-12-14T19:43:00.005+01:00

Ostres, desprès d'un cap de setmana diferent, torno a sentir la satisfacció de fer les coses que m'agraden i recollir petits fruits per reomplir la memoria de nous bons records.

Divendres sopar amb els companys de la feina, que desprès de tantes hores junts, et fan veure que no ets un mes de la mina, Gracies nois.

Dissabte a buscar bolets, l'Oscar, el Jose, juntament amb la Marta i el Javi amb l'Iker van fer d'aquest dia, un d'aquells fruits que es recolecten en la memoria, i que, desprès, com anecdotes surten a les reunions familiars fent del nostre rebost un dels mes rics.

Diumenge cursa d'orientació, que per ser la primera va estar be, circuit divertit i facil, fent-me sentir un bon orientador i un pessim endevinador, els enigmes que hi havia a les fites no els hagues encertat ni de conya, quant diem que correns no arriba la sang al cap, es que no hi arriba.

L'Azimut vam anar de gala, l'Ivan, el Ricard, el Joaquim, el Xavi, la Neus i una de les mes menudes la Berta que nomes amb 1 anyet ja la tenim tombant pels boscos, encara que sigui a coll i be. Tots junts vam formar un bon grup.

Mati fresquet amb un circuit agrait, van ser ingredients basics per fer-nos sentir, juntament amb el fred, l'orientació a la pell. Donar les gracies pel circuit a la gent de Sant Joan de Mediona, ja que a mes de montar la cursa, col.laboren amb la marato de TV3.

La xocolata desfeta, lo millor de tot.

Isra

NO TOT ES ENTRENAR

2008-12-09T09:51:00.003+01:00

Ara per ara i com que es inici de temporada, he trobat un altra manera de sortir a caminar per la montanya, sortir a fer bolets.

Sí, sí, bolets. Es una manera de caminar, estar a prop dels teus, passar una bona estona acompanyat de persones, que no estan intoxicades per fer quilometres, ni correr mes, ni pujar mes rapid, com ens passa a la majoria de nosaltres. Es el fet de no tenir pressa, caminar tranquil, parar a esmorçar com cal i anar fent al ritme que toca.

La competició aqui esta en veure qui n'hagafa mes, pero en aquest joc els guanyadors som tots, per que al final, tots els bolets acaben a la mateixa caçola i mengem tots plegats, parlant i riente de les nostres noves aventures com a boletaires.

HEP!!! KE KOMENÇO LA NOVA TEMPORADA

2008-11-23T20:50:00.003+01:00

Si, si, començo de nou.

Ja en tenia ganes, ultimament, moltes coses al cap i moltes contradiccions internes, han sigut quatre setmanes de feina, compromissos, feina, mes compromissos..............be doncs, a pendre pel sac, que sorti el sol per on vulgui que jo començo a fer de les meves, ha entrenar s'ha dit.

Ara per ara, he de tornar a les meves arrels, sempre he triat amb qui vull estar i on vull estar, el temps et va domesticant i entres en rodes d'on sembla que no puguis sortir, però no, un de vegades s'ha de parar, pensar i triar, pots equivocar-te, si, però sempre he estat fidel a mi mateix i ara he tornat a ser-ho.
Intento no considerar-me millor ni pitjor que ningú i també he intento no vendrem, encara que aquest circo de societat moltes vegades, et fa fer coses que tot i no voler fer-ho, no pots evitar. Per tot aixó, son les petites decisions amb tu mateix, el teu propi cami que tries i les petites batalles internes que guanyes les que poden fer sentir-te molt millor.

SIGUI EL QUE SIGUI, PASSI EL QUE PASSI, SEMPRE A LA TEVA!!!!!!

Be divendres tarda btt amb l'Ivan, buff, buff, al principi tenia una mica de por, haviam com anire?, les cames com estan? el genoll aquell? pero mica en mica em vaig animar i al final vam donar un bon tomb, uns 40 quilometres, 2h30' mes de 700 metres de desnivell i alguns camins nous, que mes puc demanar per ser el primer dia.

Dissabte amb el Xavi vam anar a fer nateixa, be no puc dir el lloc per que el diumenge que be es fa una cursa i es secret, pero va quedar ben net. Un parell de quilometres a peu, un parell d'hores a la muntanya, un arbre trencat, dos ponts de esbarces trets i una bona estona de confessions a la llum del frontal.

Diumenge btt orientacio i jo com no tenia portamapes, orientació de memoria, vaig anar molt be, la distancia no la se, uns 12 quilometres pot ser, pero vam estar dues hores per un territori, que tampoc puc dir, molt maco, trialeres, boscos, corriols, pistes......de tot una mica i algun cami nou. Pasar el mati, amb el Xavi, el Ricard i l'Ignasi va ser molt divertit.
Ricard, ja tens la punxada arreglada? I el dinar de l'Ignasi que? li donem bona nota com a cuiner?
Je,je, si algú vol treure informació pel Rock Bike soc una tomba, fins diumenge a la tarda no dire res.

Salut

ALB ESPORTS PRIETO INVERSE GUANYADORS AL GARRIGUES X-TREM

2008-10-26T22:22:00.008+01:00

L'ultim raid de la temporada, dona el sobt campionat de la V Copa Catalana de Raids d'Esports d'Aventura a l'equip Vilanoví.

El raid de les Garrigues, guanyat per l'equip vilanoví i format per Jaume Soler, Israel Prieto i Pedro Amo, posava aquest cap de setmana punt i final a la temporada catalana de raids. L'emoció avia arribat al seu màxim nivell dels últims anys, ja que hi havien tres equips que arribaven amb opcions per endur-se el sots campionat.
L'equip vilanoví, juntament amb els Manresans del Bici Fa sol i els osonencs dels Non Stop.cat, es jugaven la temporada en aquest ultim raid.
Cada equip jugava les seves millors cartes, mentre els Bici Fa sol, amb un component femení, buscava la bonificació per poder esgarrapar minuts al cronometre final i l'equip d'Osona utilitzava l'equip de gala, amb els seus millors components, per poder guanyar el raid, l'equip vilanoví, amb una planificació de la temporada molt bona, es presentava amb un equip en plena forma i molt motivat per anar a per totes i així va ser des de l'inici del raid.
La primera prova del raid, una orientació urbana a la localitat de La Pobla de Cérvoles, els ficava primers, però una primera balisa complicada al tram amb bicicleta els feia baixar fins la sisena posició. Va ser a partir d'aquest punt a on van començar a remuntar, la següent etapa, una nova orientació urbana al poble de Cervía i després de fer el millor temps en la secció tornava a l'equip als llocs capdavanters, fent que la secció de bicicleta, a on també es va fer el millor temps i que els duia fins a l'Espluga Calba els fiques al cap de vant de la classificació juntament amb els Non Stop.Cat.
L'igualtat es mantenia durant les següents seccions, una d'orientació especifica i un altre de bicicleta, que tot i tenir problemes mecànics, l'equip vilanoví no va llençar la tovallola i va arribar amb quatre minuts de retard amb els primers. Va ser en l'etapa reina del dissabte i desprès d'un tresc de muntanya on es van ficar primers, lloc que es va mantindre tot el dissabte.
Diumenge desprès de una gimcana a on els tres components avien d'anar en bici, un corren i l'altre patinant, donava pas a una etapa de nou quilometres en patins, a on els vilanovins remuntant des de les ultimes posicions pujaven fins el quart joc provisional, lloc que deixarien ràpidament ja que al tresc d'alta muntanya de vint quilometres i que portava de nou als equips fins a la Pobla de Cérvoles els tornava a ficar al cap de vant, arribant primers i demostrant la fortalesa de l'equip vilanoví en aquest tipus de seccions. Una prova d'escalada a Vilanova de Prades donava la màxima bonificació a l'equip i el ficava finalment primer, amb un marge de mes d' una hora sobre el segon,
Bona temporada de l'equip vilanoví, que un any mes mante el pols a la Copa Catalana i destaca a les proves nacionals de raids que ha disputat.

DUATLO DE NURIA

2008-10-20T17:24:00.000+02:00

Per a molts parlar de la duatlò mes coneguda de les XM-Series, seria com parlar de no se que, però si parlem de la duatlò de Núria, a mes d'un ja li sona.
Doncs aquest cap de setmana passat es va celebrar la XI edició i va ser com sempre espectacular, per començar tornava als orígens, la sortida des d'el mig de la plaça de Queralbs així ho feia intuir, hi havia gent fins a les escales i no hi cabia ningú mes.
Nosaltres veterans en aquesta duatlò, be, veterans pot ser no, però si que tenim una mica d'experiència ja que em estat altres cops, vam fer de les nostres.
Primer vam dormir al cotxe, si mira, va quadrar així i vam aparcar-lo a mig minut de la sortida, ens va anar força be, vam poder deixar la roba just avanç de sortir i vam poder estar a primera hora per agafar la pole possition.
La sortida la vaig fer a fondo i vaig anar molt be, però ja sabem el dit, arrancada de cavall parada de burro, a mitja pujada ja veia que les coses no estaven per tirar coets, però vaig seguir a bon ritme, anava fort però de tant en tant el meu cervell volia pensar en altres coses que no eren pas de la cursa, nomes en faltava això, aver de concentrar-me en intentar concentrar-me, buff, massa difícil.
Al transit a peu, vaig tornar a sortir corren be, però les cames no deien ho mateix i aquest cop si, vaig decidir fer la pujada com si d'una excursió es tractes, mirava el paisatge, mar de núvols espectacular i mica en mica el cim mes a prop.
Un cop passat ho mes dur i desprès de beure i menjar, la baixada cap a la vall de Núria em va anar força be, el altre dit també diu que de cara en mar fins la m.... roda, i va ser en aquest punt, amb la gent anima'n i cridant a on vaig voler tornar a provar, però les cames continuaven de vaga i no podia agafar-li el ritme a la cursa, tota la pujada fins el coll la vaig fer amb un caminar corre d'aquells de be però no i no va ser fins passat el riu que ens porta fins a Font d'Alba que ja ensumant les bicis per la ultima baixada, que les cames vam començar a corre.
Un cop al canvi i amb la baixada amb bici fins a Queralbs no hi havia massa mes historia.
La clàssica de les duatlons ja la havia tornat a fer, era la tercera i m'ho he passat molt be, que al cap i a la fi es d'ho que es tracta, el meu temps, mes dolent del millor que tinc en aquesta cursa, però amb la motivació pel proper any anar-hi a tope i intentar superar-me.
Felicitar al Jaume que va fer una cursa espectacular amb un temps brutal.

Isra

CAMPIONAT IBERIC DE RAIDS

2008-10-13T14:23:00.006+02:00

El Campionat Ibèric de raids s'ha disputat a Belorado, Burgos. Amb el Xavi i el Joaquim com a companys i amb l'assistència del Fran i la Vero, mil gracies per donar-nos tant per tant poc, ens apuntem a la categoria d'Aventura i formem l'equip mes optimista dels trenta vuit que hi havia apuntats, nomes sortir de Vilanova ja teníem clar que guanyaríem.
El raid comença el dissabte i l'ambient es espectacular, tot el poble col·labora amb l'organització de la prova com si es tractes de les olimpiades deBelorado.
A les nou del matí, des de el mig de la plaça del poble es dona la sortida, un tresc de uns deu quilometres, sortida en massa, agafar el mapa i intentant que l'estres no ens afectes massa, decidim triar la millor ruta.
Joaquim per aquí!
La millor estratègia es agafar referencia de un equip bo amb orientació, l'Ivan no el veig a prop, però si als Forum, ens fiquem a roda i mica en mica entrem en cursa.
La primera transició la fem ràpidament i tornem ha agafar mapa nou per marcar, en aquest raid no tenim informació del nou tram fins que no estem preparats, així que a sobre de les bicis, l'entrepà a una ma i el retolador fluorescent a l'altre, marquem el nou camí a seguir, aquest cop el Xavi entra en cursa pel Joaquim i sortim del poble.
Les primeres sensacions no son massa bones i vaig tocat, miro la part positiva, el Xavi, que porta l'orientació, podrà mirar-ho be, de fet no ens equivoquem i anem a cinc minuts dels primers. La següent prova es un tresc que ens portarà fins el Pico Sant Millan, pujant mes de 1560 metres de desnivell que el faig com puc, el Joaquim, que a entrat pel Xavi, va molt be i m'anima, vaig al meu ritme, però no acabo de funcionar i torno a patir, el barranc es molt maco i hi ha molts excursionistes que ens animen, sort d'aquest ànims.
Un cop al cim i desprès de mes de dues hores de pujada, començo a agafar ritme i es al passar a uns dels equips gallecs d'elit, quant comencem a recuperar.
Arribem al control canvi i ens canten que estem a un quart del primer equip, encara, pensava que aviem perdut mes. La següent etapa la fan el Joaquim i el Xavi, es una btt que ens portara fins una pressa per poder, un cop allà, fer el caiac. Descanso i menjo per recuperar forces. L'etapa la fan molt be i continuem a un quart dels primers, que es un equip de la zona.
Però, es aquí quan comencem el nostre raid, pillem el caiac i comencem a remar, amb aire de cara i unes onades que semblava el cantàbric, arribem a la balisa i............ som els primers, l'altre equip encara no a passat, nosaltres sense saber ben be perquè, comencem a remar cap a meta i arribem primers amb un avantatge de nou minuts. Primera etapa del raid, feina ben feta i treballada, picada d'ullet de la deessa fortuna i demà a continuar a tope.
Diumenge comencem amb una Btt el Xavi i jo, amb ganes i amb ànims comencem a tope, tan a tope que ens passem la primera cruïlla, rectifiquem ràpidament i tornem al camí bo, anem tots junts i portem just al davant l'equip que va segon. Mica en mica veiem que no van massa fins en l'orientació i els deixem anar davant per veure si s'equivoquen, encertem, en un altre cruïlla van rectes i trien un recorregut que no toca, sembla que les coses van be. La balisa que toca ara es molt complicada i estem mes estona del compte, però tornem a sortir primers i tots els equips encara la busquen, però a la deessa fortuna no li agrada i trenquem la cadena de una de les bicis, ens passen tots els equip i arribem al control canvi amb els últims.
La prova següent es la natació i aquí si que em trec el barret, ja que el Joaquim i el Xavi remunten des de les darreres posicions per arribar novament segons, simplement impressionant, jo els hi agafo el relleu i faig el mes ràpid que puc la tirolina i el ràpel.
La prova següent es un tresc, sortim primers i a caminar de cara a munt, les sensacions son bones així que fins i tot correm camp a traves, un cop agafada la pista després de remuntar un riu veiem un equip, son els que portem darrera, els passem i comencem a córrer per deixar-los.
Tornem a fer canvi i son el Xavi i el Joaquim qui fan l'espeleologia aquàtica, la fan tant ràpid que nomes tinc mig hora per descansar, li trèiem el neoprè al Joaquim li fiquem les malles i marxem muntanya a munt, trobem la balisa del vèrtex geodèsic i correm com bojos cara a vall buscant l'arribada, a l'entrada al poble, els corredors d'elit que ja avien acabat ens animen al veure'ns passar, el Xavi que ens espera, ens ve a buscar ficant-se el dorsal, entrem els tres a meta, som els primers, tothom ens anima, el Fran i la Vero venen a felicitar-nos, estem cansats, contents, plens de felicitat i això que vivim no ens ho treu ningú.
Es igual que en la classificació final i desprès de ser primers durant tot el raid sortíssim segons, per una neutralització que no acabem d'entendre, es igual que al podi amb la foto que immortalitza aquest moments, també siguem segons, es igual.
Ningú ens pot treure una il·lusió, l'il·lusió de sentir-nos primers, l'il·lusió de sentir-nos campions.
Isra

Txacal Extrem

2008-09-30T16:06:00.004+02:00

Nou cap de setmana de cursa, però no una qualsevol, aquest cop tocava el Raid del Jordi Capell, mes conegut com a Txacal, persona que no deixa indiferent als que el coneixem i que ha aconseguit contagiar-nos a tots l'entusiasme per participar en aquest Raid, un dels mes durs de la Copa Catalana, però també dels mes bonics.
Aquest any el Raid enllaçava la ciutat de Vielha amb la d'Almenar, el recorregut com sempre secret fins el dia avanç de la prova ens portaria moltes sorpreses.

Per aquesta prova l'equip de ALB-INVERS- ESPORTS PRIETO, coneguts com a SAMBARIS, aquest som nosaltres, estava format pel Jaume, el Pedro i el Isra, amb la col·laboració de la nostre assistència, el Juanjo i amb un convidat de luxe, el Pepe, que ha pogut gaudir amb nosaltres de l'experiència.
El divendres rebuda dels equips breefing corresponent, preguntes, marcatge de mapes i a descansar, ja que el dissabte a les sis del matí tenim la sortida.
Amb una temperatura de sis graus i amb les nostres forces a tope,el Pedro i jo prenem la sortida amb un tram en bicicleta de muntanya que ens portaria del centre de la vila fins la boca Nord del túnel de Vielha, 10 quilometres i mes de 600 metres de desnivell que els fem en menys d'un hora i molt aprop dels primers equips.
La següent secció la faig amb el Jaume que ja m'espera preparat, aquesta ens portaria de la boca Nord, fins la boca sud, passant pel cim del port de Vielha situat a mes de 2500 metres d'alçada i amb un desnivell positiu de 1250 metres. El canvi de bici a caminar, el fem ràpid i ens col·loquem aprop dels primer, el coll el passem en quarta posició i ja al cim ens creuem amb els primers. Una baixada vertiginosa ens porta fins el nou control canvi.
La tercera secció del dia es una bici, aquest cop es el Jaume amb el Pedro els que surten, l'etapa te 30 quilometres i mes de 900 metres de desnivell, els equips de davant arriben a Barruera molt ràpid, es una de les etapes reina del dia, nosaltres tot i haver punxat una roda, arribem tercers. Ja preparats per la següent el Pedro i jo patinem per la vorera del riu, 4 quilometres que fem molt ràpid.
El barranc, que com sempre i no se perquè em toca a mi, el faig amb el Jaume, la pujada de uns vint minuts fins l'entrada la tornem a fer a saco, ens fiquem els neoprens i ja hi som dintre, aigua freda i cinc ràpels desprès sortim de l'aigua per ficar-nos a deu minuts dels segons.
El següent Tresc uneix Barruera amb Pont de Suert per la anomenada ruta de l'aigua, 15 quilometres que, tot i tenir una petita errada d'orientació a la sortida fa que es mantinguin les distancies amb els de davant. Els primers son els Medilast, que estan forts des de primera hora i estan mantenint un bon ritme de cursa, els segons son els Ekke de Lleida que mica en mica van afluixant i ja els tenim a prop i per enredera venent empenyent els Bici Fa Sol, que no acaben de despenjar-se.
Desprès del tresc torno a descansar i son el Jaume i el Pedro amb qui els hi toca lluitar, primer amb els ràpids del riu que els fa bolcar algun cop i mes tard amb un ràpel de mes de 100 metres que els durà fins el poble de Sopeira on es fa l'escalada per bonificar temps.
El següent tresc es de 13 quilometres i el faig amb el Jaume, els punts de pas els anem trobant be, però la quilometrada que portem a sobre es comença a notar.
Desprès d'arribar a Areny fem l'ultim canvi i aquí invertim l'ordre, el Jaume surt per mi amb la bici i l'acompanya el Pedro, aquesta etapa es clau, son quarts de set i la nit pot jugar una mala passada, després de fer 32 quilometres amb les bicis i pujar un desnivell de mes de 800 metres i haver de fer una mica d'espeleologia, creuem la meta al Pont de Montanyana, son les nou del vespre, estem en segona posició, l'estratègia de sortir els dos mes forts amb bici a sortit be i em aconseguit deixar als Ekke i als Bici Fa Sol a mes d'un hora.
Un bon sopar i descansar es ho que toca fer ara i fins les sis del matí.
Diumenge tornem a sortir en massa, tots amb bici, 8 quilometres separen la sortida amb l'entrada al congost de Mont Rebei, sortim el Jaume i jo i tot i tornar a punxar una roda, arribem dels primers, el Pedro ja m'espera, el Juanjo em passa les bambes i sortim a tope, es negra nit, encara no son ni les set del matí i ja anem corren com a bojos per tot el congost. Quant el dia comença a néixer el paisatge es màgic, mar de núvols sobre el pantà, estels encara il·luminats i l'alba comença a aixecar-se, nomes portem un equip davant i controlem molt be el temps de cursa.
Arribem al caiac en quarta posició. Però no triguem en ficar-nos primers, remant anem força be i passem als Bici Fa Sol i als Non Stop, de fet pensem que anem segons, però d'un ramal del pantà surten els Medilast que s'avien perdut.
Ens deixem anar i mantenim distancies, es fiquem a remolc dels Medilast i arribem a terra en tercera posició. Tota la feina no esta feta i una errada o averia, tant dels Medilast o nostre faria moure la classificació final, de fet l'ultim tram es una bici de 44 quilometres amb mes de 800 metres de desnivell que fa que el tercer lloc encara no estigui decidit, al final amb una millor orientació el tercer lloc es pels Bici Fa Sol, els quarts els Non Stop i els cinquens els Ekke de Lleida, primers com quasi tot el raid els Medilast i nosaltres en segona posició.
Un raid dur, bonic, divertit i amb imatges irrepetibles que durant molt de temps ens quedaran a les retines, un any mes un Gran TXACAL EXTREM.
Isra

EMERITA AUGUSTA

2008-09-17T10:48:00.011+02:00

Desprès de l'aturada estival tornem a la carrega, enredem al Pere per que ens faci d'assistent i desprès de carregar la furgo, l'Ivan em passa a recollir, mes tard recollim al Pere i a l'Eli, que aquest cop correra amb nosaltres.
El camí fins a Merida es llarg, nou hores de cotxe que donen per molt, xerrar, riure, menjar, dormir........ i ja hi som!.
Recollir dorsals, situar-nos a l'alberg, i començar a preparar les coses per demà es la nostre primera feina.
Durant el Briffing comencem a veure coneguts d'altres curses, l'Eduardo, els nois del Forum, els Salomon.....
Be, ja tenim els mapes, marquem recorreguts de la primera etapa i al sobre, em de descansar encara que el raid no comença massa d'hora.
A les deu del matí es dona la sortida, primer, prova cultural per la ciutat, a peu de plaça en plaça, per les ruïnes romanes i a contestar preguntes. El transit el fem força be i ara sortim em bici.
Molts equips junts, anem fent per trobar les balisses. Un cop trobades totes i de cara al control canvi, una punxada ens fa perdre una mica de temps, canviem la camara, inflem i a buscar els patins.
El canvi el fem molt ràpid i en el primer tram de patins ja em tornat a pillar als Aventur que ens havien passat quan arreglarem la punxada. El tram es llarg i ens va força be, encara que donem una mica mes de tomb.
El tresc que ve a continuació també ens va be i el fet d'anar pillant equips encara que son d'aventura ens anima.
La btt que ens porta fins al caiac es llarga i el anar clavant les balisses ens motiva per mantenir un bon ritme, al arribar de nou al control canvi el Pere ens canta el temps que ens porten els de davant, anem cinquens i els hi retallem temps en cada sector.
Entrem al embassament i comencem a remar a fondo, arribant a la primera balisa el Salomon ja torna, van primers i ens porten uns trenta minuts, atraquem a la costa i ens toca pujar fins un pont per fer un rapel i caure a l'aigua, els Buff, Forum i Gallaecia surten amb el caiac quan nosaltres estem pujant cap el rapel.
Baixem llescats i a fondo amb el caiac en persecució dels nostres rivals. Desprès de dues hores de caiac els hi hem retallat una mica i ens queda la última bici per arribar a Merida.
Tornem a sortir a fondo, l'Eli esta fresca ja que el caiac nomes el feien dos i ella a pogut recuperar una mica. El ritme es bo i ens anem creuant equips d'Elit que arriben ara a fer el caiac.
Un cop trobades les balisses i agafant un carril bici molt peculiar, ens plantem a Merida, última sorpresa, una tirolina ens portara a clicar l'ultima balisa, ens llancem, cliquem i amunt per fer l'entrada a meta.
Son les cinc de la tarda, estem tercers a la classificació provisional empatats amb els buff, per davant Salomon i Forum.
Ens dutxem, mengem una mica i fem la xarradeta, qui pot dorm i be, fins les deu descansem.
A les deu de la nit es dona la sortida al score urbà, la primera balisa serà un caos ja que la deixaran poc temps, així que tothom va a buscar-la, esprint pels carrerons de Merida i.....els primers en arribar som nosaltres, la resta del tram el fem perfecte i arribem al control canvi amb els primers, pillem les bicis i també un score pels voltants de Merida, torna a anar-nos força be i estem al cap de la cursa.
La següent prova, ja es un tram llarg de btt i sortim seguint els Forum que van com a motos per dintre del poble, els perdem una mica i comencem a agafar el nostre ritme. Desprès d'uns petits problemes mecanics, tornem a pillar als Forum que van amb el Buff i tots tres equips arribem al següent control canvi.
El tresc que be a continuació es clau i sortim primers, però de seguida els Forum es fiquen a roda, anem corren i caminant però ningú es despenja i tot el tresc el fem junts, un tresc molt llarg que faria que els Buff es despenjes al fer una errada d'orientació.
A l'arriba al control canvi per fer l'orientació especifica, l'organització ens diu que s'ha suspès i que em d'anar directes als patins, a aquestes alçades es un regal i s'ens il·lumina la cara.
En els patins comencem a tirar i per un moment pensem que ja em deixat als Forum, però ens tornen a enganxar i tornem a anar junts fins els següent control que era molt lluny, aquesta etapa es fa molt llarga i les cames comencen a notar la pallissa, crec que seran les quatre del matí quan arribem al següent control canvi.
Tirem amb arc i aquí si que el Forum torna a sortir amb les bicis a fondo, els Salomon ens treu uns quaranta minuts i sortim a la caça dels de davant, en la primera balisa ja veiem que el Forum se l'ha passat, nosaltres entrem al riu, amb aigua molt freda per clicar i sortir ho mes ràpid possible, sortim per davant i els Forum que estan a l'altre banda del riu ens veuen passar, la persecució es torna a donar i ara son ells a nosaltres, en la seguen balisa ja anem tots junts un altre cop i ja decidim de tornar a fer-ho junts fins el ultim canvi.
Aquest últim canvi es un tresc, nosaltres ja no podem deixar al Forum per que anem tota la nit amb ells i el Salomon ens treu una hora, decidim parar i menjar be per afrontar l'últim tram del raid amb garanties, son les set del matí i ho hem d'acabar be.
El tresc es llarg i la primera balisa no està ben dibuixada al mapa, així que desprès de perdre una mica de temps en buscar-la anem caminat cap a la següent, passem per un poble i la trobem al mirador i pujant un cim amb un castell cliquem la penúltima del raid.
Arribem a un sector d'escalada on després de 18 hores de cursa ens fan escalar.
La meta la tenim a tocar, arribem contents, ens trobem amb el Pere que ja patia i ara si, ja em acabat, ens porta cap a l'alberg, una dutxa i a descansar fins el randobike una proba que algun dia explicarem.
Tercera posició final, per darrere dels Salomon, que van tindre una errada en l'ultima transició i dels Forum que van guanyar amb un raid molt complert.
Queden dues proves per finalitzar la Copa d'Espanya, anem segons i esperem poder entrar al podi final.

Isra

DESCENSO A SACO

2008-08-17T20:53:00.005+02:00

Ja hi torno a ser i amb aquest any ja en porto quatre, quatre anys que no puc tastar el premi, un pernil de Terol, però em puc endur les bones sensacions que sempre me'n porto de tornada cap a casa.
Son les set de la Tarda i tot esta preparat al Pla Senal per la sortida. Es en massa com sempre i amb l'embut al final per poder passar per sobre la catifa per fer pita el xip, que això encara que sigui poble esta al dia. El revol següent es molt tancat i en pujada que fa que la cursa comenci a estirar-se, si es surt malament com jo, aquí es a on es pot començar a recuperar terreny, forçant a tope amb la cassola ficada i les dents a la vista per poder arribar a l'inici del descens amb poca gent al davant.
El segon tram de cursa el portem amb el mateix ritme, plat gran, pinyó petit i ensenyant les dents, però amb la diferencia que es cara avall i s'ha d'estar a la guait per no caure, vuit quilometres de descens que just el revolt avanç del convent te la màxima dificultar, dos revolts de cargols que ens encaren cap el arc que passem per sota per enfilar el tram mes ràpid cap a la Fresneda.
La part final torna a ser una pujada de plat mitja, si es pot i tornant a ensenyar les dents a tots els afeccionats que ens escridassen a l'entrada del poble. Recta final que no acaba mai i tornada a la calma.
Entrepà de pernil, que aquest si que el prova tothom, beguda i a xerrar amb tots de l'experiència de corre en aquesta prova tant peculiar.
El proper anys, si es pot, hi tornarem i tornarem a lluitar pel pernil.

Distancia total: 12.849m
Alçada sortida: 721m
Alçada arribada: 530m
Alçada màxima: 733m
Alçada mínima: 487m
Ascens acumulat: 146
Descens acumulat: 324

www.lafresnedaweb.com

Isra

Moonlight 2008 i les barraques de pastor

2008-07-27T14:38:00.005+02:00

A un quart d'onze, sense gaire llum de la lluna i desprès de que els corredors de la cursa llarga prenguessin la sortida, la Marta i jo buscaven el mapa per poder començar a corre en el circuit curt. L'Iker que fa d'ajudant a l'Ivan, ens dona el mapa i amb un minut de temps per mirar-lo, sortim.
L'any passat aviem guanyat i enguany intentaríem tornar a fer-ho.
La sortida la fem caminat, es una nit molt humida i al comença amb pujada s'han de dosificant les forces.
La primera es en una runa i la trobem ràpidament, la segona, en una barraca de pedra de les anomenades dels pastors, també cau ràpidament però es a la tres, a un altre barraca de pedres, a on comencem a adonar-nos, que no seria fàcil.
Ens consta mes del compte i un cop trobada correm corriol a vall, la Marta en aquest tram cau, no es fa mal, però de nit caure en mig de la muntanya no li fa gaire gracia.
Tornem a agafar un bon ritme i arribem a la quatre, al pou de la Font del Bonet, be, avançant equips que avien sortit per endavant. A la cinc, ficada en una altre barraca igual que la sis, tornem a anar amb un grup nombrós que aviem vist a la tres i els intentem avançar triant un altre recorregut. Res a la sis tornem a coincidir i es a la set on ja anem sols.
La vuit es la nostra petita espina, desprès de buscar la barraca molta estona, uns trenta minuts, ens adonem que ja no podrem guanyar, em perdut molt de temps en aquesta última balisa i decidim agafar un ritme mes tranquil i assegurar mes, el grup nombrós ens avia tornat a avançar feia estona i ja no arribaríem fins a ells.
La resta son tot barraques i anem fet mica en mica, la nou la trobem sense problemes i es en el camí fins la deu que calculant el temps, em de triar si anar a buscar-la o tirar cap a meta per no fer massa tard, son les dotze tocades i em d'estar a la una a meta.
La deu la deixem i ja tirem directes a meta. Sabem que no les farem totes però el camí triat es el millor possible, llàstima la pèrdua de temps.
Fem les ultimes que tenim mes a prop i tot xerrant i gaudint de la nit dirigim les nostres passes cap a la meta.
L'Iker ens espera despert, per veure com arribem, es un quart de dues ens falten dues balises per marcar i el nostre petit repte l'hem perdut però tenim la convicció, que el proper any i tornarem i serà per guanyar, si es pot.

Isra i Marta

PASSEJAR PEL GR

2008-07-23T13:48:00.005+02:00

Avui tocava passejar i ensenyar a l'Iker i a la Marta els camins que tenim al voltant de Vilanova.
Em decidit agafar el camí del mas de l'Artís pel GR i resseguir-lo fins la masía del mateix nom.
Al trencall de la cruilla que va cap a Canyelles, em decidit anar pel fondo de les oliveres fins al trencall que ens porta fins la barraca del Bruno, tot admirant les mulasses i algun regal extra com el pou de glaç que em trobat pel camí, indrets que ens fan anar anys enredera i veure com s'aprofitava tot aquest indret.
Al sortir em vist alguns animalons i em anant fent fotos a les plantes i alguna papallona, tot un recorregut pels fondos humits.
Una passejada que a par de passar calor també a fet que ens ho passéssim be.

A "Moments pel GR" deixem algunes fotos.

Isra, Marta i Iker.

PICAMOIXONS ORIENTACIO

2008-07-21T21:21:00.004+02:00

Anar a fer una cursa sempre te el seu encant, els preparatius, la mentalització, els nervis....... es per això, que sigui del tipus de cursa que sigui el ritual es el mateix, ja sigui el campionat del mon o la BTT-O de Picamoixons.
Així que dissabte a la tarda el Xavi i jo carreguem les bicicletes al cotxe i marxem, una mica tard com sempre, direcció a Valls.
La gentada era important hi aviem mes de trenta cinc equips de dues o tres persones disposats a perdes pels voltants del poble.
La sortida eren de cinc equips en cinc equips i cada dos minuts.
El Xavi i jo agafem el plano, mirem les fites i ens mirem, som-hi!, triem la pujada forta al principi per desprès anar mes tranquils cap al final de cursa. La pujada era molta pujada i amb la forta calor que feia es va fer llarga, anaven trobant les fites i sumant punts, de les vermelles no hi havien tantes que eren les que mes valien, però sabíem que al tros final ja les trobaríem.
Ja tenint les set primeres fites decidim fer un camp a traves que ens fa perdre una mica de temps, no ens perdem però la vegetació no ens deix anar ràpid, això i que una fita no esta on pensàvem, ens fa perdre un pel la concentració.
Tornem a entrar en cursa i anem agafant fites ja en portem dotze i juntament amb un noi de la zona, baixem pel tram mes maco de la cursa, una trialera per dintre d'un bosc, anomenada EL POLLO, molt rapida i molt sinuosa.
Cliquem la ultima fita al cementiri de Picamoixons i anem rapidament a meta.
Entrem just al màxim de temps que teníem dues hores.
Ens han sortit 22 quilometres i 750 metres de desnivell positiu amb un total de 67 punts, em fet els setens i ens emportem la satisfacció d'haver passat una tarda divertida i d'haver conegut un indret nou per les nostres aventures.

Isra

RAID REBOST MARATÓ ORIENTACIÓ

2008-07-07T20:19:00.006+02:00

Dia genial, núvols, pluja i una serra per descobrir, el Catllaràs.
El Xavi, el Ricard i jo decidim fer equip i anar junts a fer el recorregut. El Ivan es massa Ivan i ni plantegem preguntar-li si vol que anem amb ell. L'orientació no sembla, en principi massa, complicada però el fort desnivell i la llargada del recorregut, 21km. lineals faran que no sigui fàcil.

Sortim els primers i anem força be, poc a poc però segurs, les dues primeres de conya,el Ivan ja ens a passat tot hi sortir cinc minuts mes tard, es el que te anar fi en orientació, que es va mes ràpid.

De la tercera a la sisena, no hi ha massa historia, es a la setena on comencem a fer treball d'equip, ens obrim fent un ventall i pentinem la zona, l'orientació fina no es exactament això, però també funciona. Les dos següents també van força be, amb molt desnivell a les cames, però be. Anem per la deu i amb un vist i no vist arribem a la quinze, quina bona sensació, portem la meitat, no ens em perdut massa i mes o menys les forces acompanyen, al igual que el dia, plujós a estones, molt humit i amb un sol que encara no s'atreveix a sortir. Córrer per aquest prats, amb la pluja mullant-nos la cara i amb cap mes espectador, que les vaques que ens miren es genial i si li sumes, que som tres sonats que ens avenim, això ja no te preu.

Tornem a fer pujar, buf!, fins la setze una bona pallissa de pujada amb premi al treball en equip, vistes espectaculars de les serres que ens envolten. La disset es la primera que ens dona mes feina, al menys es la sensació que tinc, el Xavi marca l'orientació amb un rumb de baixada, el Ricard també o te clar i jo la veritat no massa, de cop, veig al mapa un detall que em fa situar-me, talús de terra, punt d'aigua, be, tenien raó, però això es el treball en equip, tots sumem.

La divuit ens torna a regalar amb unes vistes magnifiques i de camí cap a la dinou la baixada ens fa recuperar una mica les forces, el astre rei ja a fet acte d'aparició i el dia comença a ser calorós, si li sumem que en passar per davant d'un refugi veiem publicitat de la beguda que comença per coca i acaba amb cola, que l'imaginem freda i que no portem diners, la sensació de sed es mes gran, però la nostra concentració esta en curssa i continuem cap a la vint.

A la vint-i-un troben la fita del dia, un rierol ens porta per una vegetació selvàtica fins a una pared d'on raja l'aigua com si d'una dutxa es tractes, la petita bassa a sota li dona si cal un toc màgic, bon regal per les retines que no dura gaire, la pujada que ens portara fins la vint-i-dos i vint-i-tres, fa que ens concentrem nomes en respirar i en pujar i que oblidem, pel moment, el racó idíl·lic, les forces no son les del principi ni la temperatura, que ara si, ja sembla de ple estiu.

Les tres següents no tenen massa historia i una tanca ven dibuixada al mapa ens fa de guia per trobar-les, es a la vint-i-sis a on tenim l'escoll de la cursa, desprès de baixar per un bosc caducifoli mes semblant del nord del país i de no trobar l'entrada a un petit corriol que ens hauria de portar fins la fita dubtem, no estem segurs de l'alçada al planell i ens parem, respirem i fent servir el nostre instint i els nostres poder d'equip, preguntem a un corredor que passa mes avall si esta al camí i confirma'n aquest el fet, baixem i el seguim, el camí no al corredor, però la fita tenia tela i encara no estava tot fet així que ens costa acabar de trobar-la, a la fi la trobem.

Cansats i amb sis hores de cursa a les cames, encarem la recta final, tres fites de baixada que ens porten fins la meta. Sis hores i un quart desprès de sortir arribem, trenta fites a la butxaca i segons el rellotge del Ricard casi quaranta quilometres a les cames, no esta gens malament per ser el meu primer marató orientació amb equip, aquest dies son els que crea els moments màgics que ens omplen.

Isra

RAID D'AVENTURA RIBAGORZA VALL DE BENASC I CASTEJON DE SOS

2008-07-01T19:26:00.005+02:00

5ª PROVA LLIGA ESPANYOLA RAIDS D'AVENTURA

Dissabte 28 juny, 7 del matí, sense massa fred i amb casi quaranta equips es donà la sortida del raid, una primera secció de BTT de poc mes de 7 kilòmetres però amb mes de 450 metres de desnivell va fent que comenci a estirar-se tot. En Jaume i Carles ja em fan bufar per poder seguir-los i això nomes acaba de començar.
El Xic arriba amb la furgo just al control canvi, deixem les bicicletes i comencem a caminar, tresc de 13 kilòmetres i 1500 de desnivell que ens farà pujar fins el cim del Gallinero, el ritme, continua massa fort i vaig uns metres despenjat. Del cim, em de baixar cap a l'Ampriu, pàrquing de l'estació de Cerler, baixada llarga que almenys aquí sí, em trobo millor i anem recuperant terreny a la resta d'equips.
Ho següent es una etapa de bici amb sorpresa, ja que ens fan pujar amb un remuntador fins el Collet del Gallinero per desprès baixar fins a Benasc, 24 quilometres, que tot i ser baixada fem 225 metres de desnivell positiu.
Arribem al control canvi i anem cap a la via ferrada, que es el quart sector, la via no te cap historia i la fem sense problemes, amb una forta calor.
Durant la tercera i quarta etapa ens ha anat força be, em recuperat terreny amb els equips del cap davant.
La cinquena es una orientació especifica que ens portarà fins a Eriste, la etapa de 400 metres de desnivell positiu i amb molta calor, ens va força be, i això embolicant-nos baixant per un fort pendent i havent de travessar un riu amb un cabdal una mica fort, llàstima que amb el tir amb arc no varem poder bonificar uns minuts que desprès sempre trobes a faltar.
Al embassament de Eriste i desprès que el Carles i el Jaume pactessin qui havia de remar dels dols, faig parella amb el Jaume, alguna que altre rampa a les cames fan que la prova no fos massa tranquil·la però be, tampoc va ser dura i el fet de remullar-te de tant en tant va anar be.
La dura, tot i no semblar-ho al principi venia ara, una BTT de 27 kilòmetres amb 800 de desnivell positiu i amb una calor extenuant. L'etapa es fa molt llarga , ens fan pujar de la vall fins a la serra de Chia, per tornar a baixar a Seira.
La pujada no s'acaba mai, no paro de donar-li als pedals i la bici no avança, no puc forçar gaire mes, les rampes son dures i les cames ja toves avisen. El Jaume i el Carles van per davant marcant el ritme, intento seguir-los ho mes aprop possible.
A la arribada al control canvi, Coca cola entrepà i a continuar, ultima etapa del dia i van vuit, son les nou tocades, em sortit a les set del matí i encara queden 10 kilòmetres, 375 metres de desnivell i passar tot el congost del Ventanillo per arribar a meta.

A quarts de deu arribem a meta, ens diuen que anem quarts, estic fos, emocionat però fos, son mes de catorze hores de lluita, 98 kilòmetres recorreguts i 4000 metres de desnivell positiu pujat. El cap no em dona per rumiar gaire, desprès de una dutxa i un plat combinat ens anem a dormir, no se si podré però almenys descansar, son les dotze de la nit i a dos quarts de cinc ens em de llevar per acabar el raid.

Diumenge 29, 5 del matí, l'organització ens porta en caravana a tots, desprès de sol ventar uns problemes es dona la sortida mitja hora mes tard.
El tresk te 15 kilòmetres i mes de 800 metres de desnivell positiu, avui anem com a fletxes i jo ja no entenc res, sense descansar massa i desprès de la pallissa de ahir, sembla com si un parell d'ous ferrats i una llonganissa que varem sopar, puguin ser el millor combustible, però si, el tresk i el baixar pel barranc sec, que de sec no tenia massa ja que els dos tolls que vam passar, van fer que les cames es mullessin fins a l'alçada d'allò que no sona.
Al control canvi sortim tercers i això ens motiva, es la ultima etapa, 20 kilòmetres i 250 de desnivell amb bici, la calor torna a ofegar i les cames afluixen una mica.
En la zona d'escalada i havent dubtat en una cruïlla ens adonem que tenim un parell d'equips per davant, tornem a ser cinquens, però les diferencies son mínimes.
La escalada mes el ràpel ens fa bonificar uns minuts molt bons, la baixada per un sender molt maco, ens porta a l'arribada.
Contents, ens felicitem i ara si, ja riem mes tranquils.
El Xic s'ofereix per fer la ultima proba, una especial fora de temps, pujar en jumar, després de cuidar-nos durant tot el cap de setmana, també vol entrar en acció una mica, ell puja i jo tiro al arc, quedem segons de la proba del pernil.
La classificació final ens deix en cinquena posició, bon resultat en un raid molt dur en el qual em torno a adonar que la meva teoria es certa, ningú regala res i al final les curses et fiquen al teu lloc.
Isra

Cuita el Sol

2008-06-21T17:35:00.008+02:00

Àreu, poble de la Vall Ferrera ja ens espera, ple de bot a bot i de festa per la cursa.

L'ambient es extraordinari, a banda dels que correm, estan els familiar que venen a veure la cursa i la gent de la Vall que pugen a col·laborar.

La Cuita el Sol, es una cursa inspirada en un compte “L'home que corria més que el sol”, es un d'aquells reptes, pels que correm, que tens en ment fer.

La cursa tracta de sortir de la plaça major d'Àreu just quan s'hi pongui el sol i córrer cap el cim del Monteixo, avanç que l'ombra el tapi.

La pujada es molt directa i monòtona son menys de cinc quilometres però te un desnivell de 1.620 metres, que fan que sigui una de les curses mes dures.

Cinc-cents valents i valentes, omplin de bot a bot la plaça del poble, estic en segona fila, però son uns cent els que tinc per davant.

Desprès del discurs la sortida, ràpidament i sense poder agafar aire em trobo amb el primer ressalt de roques que em faran caminar, ja, fins gairebé el cim. La pujada es dura i pas a pas, metre a metre vaig sentint el buit a l'esquena.

Tirat endavant i empenyent les mans contra els genolls, vaig avançant, l'ale em marca el ritme i trio no deixar-ho de fer fins l'avituallament. Hi ha gent que para, d'altres que et passen, però fidel al meu ritme i concentrat en el objectiu, vaig pujant i no em deixo influenciar.

L'avituallament, aire, paro, bec aigua, isotònic i ha continuar, ja veig el cim, quanta neu, concentració, queda la meitat de cursa i vaig força motivat, les cames funcionen i ho que falta es aire, tranquil tot va be.

La filera de valents que anem pujant es brutal, n'hi molts i així estirats, encara semblent mes, les diferents senyeres de pas, quatre a tot el recorregut, estan plenes de públic que animen i ens encoratgen al nostre pas.

El segon tram de cursa em va millor, es mes alpí i passo mes gent, no se si per que hi estic mes acostumat o per que el cansament passa factura, però el fet d'anar avançant companys em motiva per anar un pel mes ràpid.

El final es aprop, alço el cap i veig un munt de gent amb cintes, la meta. He estat una hora i vint-i-set minuts, fantàstic.

Ells, els voluntaris fent de jutges d'arribada si que tenen merit, esperar a els corredors a sis sota cero, es una feina que no te preu, baixaran cap a la mitja nit del cim fent una serp de llum que il·luminara la muntanya i que ens enlluernara a tots els que, des de la vall ens ho mirarem i recordem la nostra cursa.

Amb un aire gebrador, sense poder parlar encara i tapant-me com puc amb el paravents, em dono el meu premi, mirar des del cim.

El sol me il·lumina, aquet any l'he pogut veure, el fet de mirar i veure com si fos un ocell i contemplar el desnivell acumulat en poc temps, em fa pensar en una frase que sempre defineixen aquest tipus de conquestes, voler es poder.

Isra

Zegama Aizcorri

2008-06-15T17:10:00.015+02:00

Tothom em parlava, tots amb cara d' il·luminats i dient-me el que era córrer a Zegama, jo els mirava i reia, no sabia de que m’estaven parlant.

Durant els mesos previs a la cursa, parlàvem de la gent, que et fan pujar sense esforç, que animen, que t’escridassen, et motiven.

Ja a Zegama i avanç de sortir, l’emoció es present, balls típics en homenatge a Iñaki Ochoa de Olza, gran alpinista basc que ens deixà al quedar-se per sempre a l’Annapurna.

A les nou del matí, puntuals amb el rellotge del campanar es dona la sortida, anem pels carrers de la vila i comencem a enfilar la muntanya , tant per davant com per darrera, un mar de caps, jo al mig i als costats, a l'altre banda de les tanques, gent eufòrica aplaudint i encoratjant-nos.

La sensació de la gent tant a prop, no la deixes de sentir en sis hores, sis hores de cursa, sis hores d’emocions, sis hores de lluita, sis hores d’agraïment, sis hores de felicitat.

Em criden pel nom, em tornen a cridar, faig anar el cap agraint, la gent esta per fer-te sentir la seva cursa i tu ets protagonista, ets el seu convidat, et mimen i sempre t’animen.

No puc controlar els temps, arribo al Sancti Spiritu, porto la meitat de cursa, a passat volant, a l’avituallament sé que esta la Marta, miro entre la gent, però no la trobo, hi ha molta gent, m’escridassen, havia pensat en quant l’estimo i l'alegria de que estigui aquí, torno a mirar buscant-la i la veig a dalt, em crida, m’anima, agafo aire, m’estic emocionant, torno a agafar aire, paro junt a ella, bec aigua, menjo, torno a beure aigua, la miro i marxo. Comença la pujada al Aizcorri, soc el tiu mes feliç del mon, estic corrent una marató de muntanya, no se explicar-ho, soc feliç.

Corro i estic passant-ho be, molt be, es brutal indescriptible, corro, camino, corro, ja sento música, l’arribada esta a prop, veig Zegama, hi ha gent al carrer, els nens fiquen les mans per que els hi xoqui, ho faig, se que s’està acabant, entro en les tanques d'arribada, hi ha soroll, la gent pica, ja hi soc, em fan sentir un heroi, veig a la Marta a meta, la meva heroïna, torno a agafar aire, m’emociono, li dono un peto, he arribat.

Amb els ulls brillants com un nen en dia de reis i amb el premi mes gran que mai he tingut, amb aquesta brillantor d' il·lusió, de felicitat, d’amor, de tot allò que no es pot expressar amb paraules. Amb la necessitat d'abraçar a la gent per intentar transmetre tot el que porto dintre, molt a dintre, al mateix cor. Amb la felicitat de poder estar i sentir-se viu. Amb aquesta brillantor tatuada amb foc a l'anima que em fa saber que es córrer a Zegama.

Isra