27 de febrer de 2012

El wally a la Botifarunner


Feia dies que no passava per aquí, per mandra, per deixat o per que el que tenia que explicar no em motivava.
Be doncs, ja estic aquí per seguir escrivint.
Diumenge tornava a una cursa, feia temps que no participava en cap i estic una mica rovellat, els entreno els porto be, peró encara estic amassant la forma, per dir-ho d'alguna manera.
La Llacuna era el poble triat per la cursa i les seves muntanyes el terreny, tothom m'havia parlat be de la cursa i en tenia ganes de anar-hi.
Uns quants coneguts, salutacions i a córrer, 20 kilòmetres, 900 de desnivell positiu m'espera.
La cursa va anar com va anar, ni be ni malament i de tot una mica, al principi clavat, les cames no anaven i el cap no es concentrava, desprès de la primera baixada, les cames es recuperen el cap es concentra i començo a anar a mes. A meitat de cursa em comença a fer mal un peu, m'aturo a afluixar-me la bamba i seguim, fem la pujada al Montagut i a fondo a vall.
El millor, l'ambient, un dia d'estiu, la botifarra i les baixades.
El proper any mes.

13 de novembre de 2011

Rogaining de Navarra






Quant el Pedro li va dir al Ricard que hi havia un rogaining a les Bardenas, em vaig apuntar al moment. Aquest any he estat un parells de cops a les Bardenas i desitjava poder córrer pels seus camins i recórrer els seus barrancs, es un joc especial, que enganxa i no podia deixar passar l'oportunitat.
Després d'organitzar-ho tot i amb una baixa d'última hora:
- Xavi, no et preocupis mestre, que vam agafar un mapa per tu i anirem a entrenar quant vulguis.
El Ricard, el Jaume i jo, marxem. Allà ens trobem amb la Lola i el Pedro, que faran equip amb el Jaume. Era mes de mitja nit i decidim marxar a dormir.
El dissabte neix emboirat i una mica fresc, esmorzar, preparar dorsal i cap a la sortida.Nervis mapa, marcar recorreguts, intentem ser realistes, per que a aquestes alçades de temporada no estem massa fins encara i no podem ser massa agosarats, així que marquem la meitat del recorregut i després ja veurem.
Sortim rapits, agafant la limnea elèctrica com a referencia, així es mes fàcil començar a entrar al mapa, el Ricard va per davant, esta mes fort i avui esta especialment fi amb l'orientació, anem fent fita a fita, sense masses tombs i molt directes, el ritme no es massa alt, però correm al pla i caminem força ràpid a les pujades.
El terreny es força moll i ha tolls i es noten les pluges de el passats dies, però el paisatge es brutal.
Anem a rumb molta estona i les anem clavant, en alguna fita, sort del Ricard, per que jo ja anava al reves, de tant en tant em passa, em desconcentro i marxo del mapa, després hi entro, però al reves.
Les baixades dels turons son força perilloses i tenim mes d'un ensurt, relliscades i cuetejades, però res important.
Portem mes de tres hores i canviem d'estratègia, les cames no les tenim per tirar coets així, que decidim donar mes tomb, però no pillar tant desnivell.
Passem per un camp sense conrear, de terre dur i fi com un mirall, porto el Ricard davant, el sol esta baixant, son les quatre de la tarda del mes de novembre, la llum es ataronjada i davant un dels típics turons de les Bardenas, llastima no tingui cap camara, per que per mi es la imatge de la cursa, el corredor, el terre, l'ombra allargada, les muntanyes il·luminades per un sol d'hivern............espectacular.
No mes ens queda mitja hora per arribar a meta, decidim anar a fer l'ultima fita, de tornada ens adonem que anem massa justos, justos de temps, de cames, d'aigua, però no de moral, així que apretem les dents com podem per arribar,com si d'una serie es tractes, ja es veuen els cotxes i la gent, ultim esforç i meta, el Jaume, la Lola i el Pedro ens animen, ells ja han arribat, ens ha sobrat un minut, hem apurat massa, però ens ho em passat genial.
Felicitar al Jaume, el Pedro i la Lola que van guanyar a la seva categoria i també a la organització, pel territori triat, pel mapa i per el temps que han dedicat per que ens ho podem passar be una colla de pirats.
Nosaltres al top deu, molt contents i cansats ens en tornem i ja comencem a prepara la següent.

24 d’octubre de 2011

Reino de Navarra






Es un viaje que teníamos pendientes, desde siempre me ha gustado Navarra, ya conocía Pamplona en sus fiestas, aunque no la recuerde muy bien, las Bardenas Reales, que ya estuvimos el año pasado y la Selva de Irati por fotografías y revistas.
El viaje ha sido para conocer mejor esta comunidad, que mas que una comunidad podría ser un país.
Primero empezamos por el este, que es lo que nos queda mas cerca, El monasterio de Leire y de aquí para el valle del Roncal, Roncal, Isaba y como la cabra tira para el monte, pues hasta el puerto de Belagua, donde el atardecer nos regalo unas vistas brutales.
El siguiente paso era ya la zona de Irati, así que primero pasamos por Ochagavia, subimos nuevamente un puerto esta vez el de Larrau y volvemos a pasar la noche en Ochagavía.
Esta jornada es mas de treking, así que le damos las vuelta al embalse de Irabia y alucinamos con el entorno. De aquí a la fábrica de armas derruida y cogemos una pista magnifica hasta San Jean Pied de Port, pasando por los Cromlens de Azpegui.
Volvemos por Roncesvalles y vamos a Iruña, no todo es sacrificio y hoy toca sesión de vinos y pinchos.
De nuevo en la carretera y vamos a Elizondo, paseo por el mercado y cae un chorizo, una longaniza y un queso de Idiazabal.
Visitamos el Parque Natural de Bertiz, poco conocido pero que realmente merece la pena, sobretodo el jardín de arboles que tiene, nosotros flipamos con las secuoyas.
Nuevo día, Estella, Puente la Reina y la iglesia de Eunate, un alto en el camino de Santiago donde, dice la leyenda, se acumulan energías. Lo que sí es cierto, que es un buen lugar para estar un buen rato en paz con el mundo.
Marchamos a Tudela y de aquí a las Bardenas Reales, donde nuevamente disfrutamos del parque, la próxima vez que lo visite será con la bici.
Esto son los diez días por el Reino de Navarra, un buen lugar para escaparse y descansar.

2 d’octubre de 2011

SANT TORNEM-HI


Molt be no se perquè, però, torno a córrer, torno a sortir en bici, torno a patinar, torno a les muntanyes............
No se perquè, però es igual, la gent canvia, els companys canvien, però els escenaris son els mateixos, els objectius canvien, però la motivació torna i ara es el que toca.
Mente sana in corpore sano, molt bé, mai havia reparat massa en aquesta frase, però es veritat, de vegades necessitem purgar la ment, mimar el cos i donar-li tot el que ens demana, però ara això ja ha passat, ara es temps de lluita, la ment esta on ha de estar i el cos demana que el maltracti, per que? no ho se, però ho necessito.
No tinc objectius clars, alguna il·lusió per l'estiu, però per poder fer-ho he d'estar a tope.
Tinc temps, tinc ganes i tinc les eines, la feina comença ara, els fruits mai saps quant es plega'n, però estarem a l'aguait.

17 d’agost de 2011

Normandia & Bretaña


Para cambiar un poco las crónicas y no ser muy pesado, ya que 12 días de ruta, pueden dar para mucho, lo haré mas esquemático, así creo será más ameno.

Esta vez la ruta era o intentaba ser circular, 3800 kilómetros de asfalto y de nuevos lugares.

Después de 955 kilómetros y casi dos días de ruta, llegamos al Chateau du chambord, es de noche y tenemos que trabajar en equipo, hay limitadores de altura y pasamos muy justos, lo más espectacular de momento, las áreas de descanso, por la calidad de estas.
Madrugamos y ha ver el Chateau, que no tiene desperdicio.
Seguimos hasta Lyons la Foret, ciudad pintoresca y muy bonita.
Después de descansar bien en el camping, vamos a Etretat, ciudad costera en el Norte, conocida por sus acantilados, paseos, fotos y un kewab super picante.
De nuevo por la mañana cogemos carretera para ir a Honfleur, una de las ciudades que mas nos gusto, paseo, comida típica, Mousles (mejillones) y para Lion sur Mer.
Por la mañana toca diana pronto, ya que nos toca hacer el recorrido por los escenarios del dia D, croasant y furgo.
Pasamos primero por la playa para ver la infraestructura que montaron los americanos para el desembarco, ya que todavía quedan muelles artificiales. De aquí al cementerio americano, que impresiona por la edad de los soldados fallecidos y el silencio del lugar. En Point du Hoc, vemos como queda el territorio después de un bombardeo, ya que lo tienen como quedo aquel día y ya por la tarde vamos a Utah beach.
Al día siguiente pasamos por diferentes ciudades, pero lo mas destacable, el rato de música sacra que estuvimos escuchando en Cees. La noche nos lleva al Moint Saint Michel, visitamos la abadía y nos marchamos por el gentío que hay.
Despertamos en La Race, justo al lado de Dinan, otra de las ciudades que merecen ser visitadas, paseamos y vamos a ver la puesta de sol en Saint Malo.
No se si por el nombre, pero aquí empieza un poco, el motivo de adelantar la vuelta, la furgo se queja, salen un par de errores en el panel y después de pasar por el concesionario oficial y confirmar que no es nada grave, vamos acortando el viaje, para no hacer tantos kilómetros como tenia al principio previsto.
Visitamos Josselin, con su expectacular castillo, escuchamos un concierto de rock en la plaza y dormimos allí.
Nos decidimos por Carnac, para poder ver los Alignaments noliticos, espectacular la de piedras que hay y sus formas de colocarlas.
Al día siguiente vamos a la Rochelle, ciudad costera y muy turística, de aquí a Libourne a cenar en el restaurant du lac y dormir en la playa artificial.
Este ultimo día de viaje, es casi todo de carretera, para llegar a tiempo del tomb de foc del barri.
Viaje en principio corto por el tema de la furgo, pero muy intenso en cuanto a emociones y sentimiento, lugares magníficos y que se merecen otra visita.